LucyLovesCircus

Wednesday, 19 August 2026

Chaper 253: Cris Clown U.F.A.



I'm looking for a clown at the Ensemble Festival. A Catalan clown, specifically. Why do I keep bringing nationality into it? Partly nostalgia. I lived in Catalonia for a while, and for much longer down the road in Valencia, and there is something about this part of Spain that has always pulled me back. Years later, once I was more involved in the circus scene, I was on a choir trip with my son's school and, when I wasn't at the lectern reading the Bidding Prayers in the Sagrada Familia (chapter 112 - click here), I was finding circus everywhere, whether on the street, at the training centre La Central de Circ (see chapter 110 - click here) or in the Croydon-equivalent outskirts of Barcelona, in a warehouse housing Cronopis (Chapter 111 - click here), watching a cabaret that was utterly brilliant and very fringe. But there is more to it than that. It was Barcelona, not Covent Garden, where I first encountered living statues, lined up all the way down the Rambla. Catalonia has a particular history of street arts, circus and creative self-expression that I’ve always found compelling, from the countercultural Barcelona of Almodóvar’s All About My Mother to the pioneers documented in Dorothy Max Prior’s fascinating and in-depth article, Homage to Catalonia's Street Arts and Circus Pioneers Total Theatre (click here) 

So, where is this clown? Cris Clown, otherwise known as Cristina Solé, is almost hidden in plain sight. I’m practically underneath the tree before I notice her, hanging single-handedly from a branch, carefree and utterly lackadaisical. She gestures for me to come closer and take a picture. I move in. Slowly she rotates around the branch, as though physics is simply turning her, but it turns out to be a ruse. She is positioning herself to take a surreptitious gobful of water and then spout it all over me. Serves me right. Brilliantly done. Later she catches another dad taking a selfie, right on his bald pate. This time I know what’s coming and capture it for posterity. How on earth is she hanging there for so long, so unconcerned, striking up nonsensical yet perfectly understandable conversations with passers-by? She just riffs off whatever randomness comes her way, so no two performances can ever be the same. A mother wanders directly underneath her with a buggy, so focused on her child that she is completely oblivious to the stranger hanging above her head. Cris’s face is a picture of perplexity. The crowd ripples with laughter. At another point she produces a contraption made from straws joined together into one ridiculously long straw, which she uses to sip a passer-by’s beer, or lowers a little basket to collect objects for her aerial amusement.

The kids are the best. Their delight and shrieks are infectious. They have no inhibitions. One boy shoves his sister towards her. “Get her, please, will you?!” Someone else chucks an apple. She takes a bite and lobs it back. The game continues back and forth. Then she lobs it to me. I catch it in one hand, which surprises me, and then realise it is because I am so utterly relaxed watching this gentle comedy and play that my over-thinking, chatterbox mind has gone walkabout. I love that there are other performers I have seen in the crowd too. They all come to support each other. There is something lovely about that, this sense of an outdoor arts community watching and willing each other on.

The show is called U.F.A. – Unidentified Flying Object in the Feminine. I liked the wordplay, the feminine -a ending in Spanish. And there is something about seeing a woman hanging there that makes you do a double-take. It is encouraging. I remember at Chessington, once upon a time when I was at my peak in aerial fitness, there was a fairground game where two punters would dead-hang and aim to last for two minutes. The two guys manning it didn't give me a second glance as I stood right in front of them volunteering, so I had to call out to ask to join in. I went up against a man. I didn't manage the full two minutes, but I hung on for a good minute and a half before my upper arms began to spasm, to calls of encouragement from other women in the crowd. “You go, lady!” And, most importantly, in their eyes, I beat the other guy by a good 20 seconds!

So my mind boggled at Cris Clown hanging there for as long as there was material to spin from the crowd. I had to look up how she did it afterwards. It turns out the flying isn't a theatrical wire trick. U.F.A. is rigged by Accialt Flying Effects, a stunt and special-effects team more used to high-altitude film work than street clowning, brought in to let Cristina Solé hang there for real, one-armed, for as long as the performance requires.

That really impressed me. The person holding that position for that long, improvising the whole time, completely unbothered, was a woman. Nobody rigs a wire for comic timing. You rig it so a body can do something extraordinary, and then you have to be strong enough to actually do it. Cris Clown made both look like nothing. 

And then it occurred to me what this performance had in common with that of Teatro en Movimiento Callejerx from the previous post. Different scale, different register entirely, one dystopian and dripping with grief for water, the other absurd and airborne, dripping water onto me and others. However, both take a scattering of strangers who arrived separately and make a collective out of us. Carrying a river together. Laughing up at the same branch together. You don't choose it, it just happens to you, and then you're part of it.

And this takes me back to the why of Catalonia. Why Domte? Why Water Silhouettes? Why U.F.A.? Because Certain Blacks' Clive Lyttle, who programmed the festival, knows what he is doing. In an interview with the Royal Docks, he talked about this year's line-up touching on identity, ritual, ecology and collective experience, with work drawn from all around the world. Three Catalan acts landing on the same weekend at the same festival is not coincidence but curation. A curator who understands what this particular part of Spain has to offer and brings it to the Royal Docks, where a crowd of strangers could walk in separately and, for a little while, become part of it too.


Versión en español

Estoy buscando un payaso en el Ensemble Festival. Un payaso catalán, concretamente. ¿Por qué sigo insistiendo en la nacionalidad? En parte, por nostalgia. Viví una temporada en Cataluña y, más adelante, durante bastante más tiempo en Valencia, y hay algo en esta parte de España que siempre me ha atraído. Años después, cuando ya estaba más metida en el mundo del circo, fui de viaje con el coro del colegio de mi hijo y, cuando no estaba en el atril leyendo las Oraciones de los Fieles en la Sagrada Familia (capítulo 112 - haz clic aquí), encontraba circo por todas partes, ya fuera en la calle, en el centro de formación La Central de Circ (ver capítulo 110 - haz clic aquí) o en las afueras de Barcelona, el equivalente a Croydon, en un almacén donde estaba Cronopis (Capítulo 111 - haz clic aquí), viendo un cabaret absolutamente brillante y muy de fringe. Pero hay algo más. Fue en Barcelona, no en Covent Garden, donde vi por primera vez las estatuas vivientes, alineadas a lo largo de toda la Rambla. Cataluña tiene una historia particular de artes de calle, circo y expresión creativa que siempre me ha resultado fascinante, desde la Barcelona contracultural de Todo sobre mi madre, de Almodóvar, hasta los pioneros que documenta el fascinante y exhaustivo artículo de Dorothy Max Prior, Homage to Catalonia's Street Arts and Circus Pioneers, en Total Theatre (haz clic aquí).

Entonces, ¿dónde está este payaso? Cris Clown, también conocida como Cristina Solé, está casi escondida a plena vista. Estoy prácticamente debajo del árbol antes de darme cuenta de que está allí, colgada de una rama con una sola mano, despreocupada y completamente indolente. Me hace un gesto para que me acerque y le haga una foto. Me acerco. Poco a poco gira alrededor de la rama, como si fuera simplemente la física la que la hace girar, pero resulta ser una estratagema. Se está colocando para pegarle un buen trago de agua a escondidas y luego escupírmelo encima. ¡Me lo tengo merecido! Brillantemente hecho. Más tarde pilla a otro padre haciéndose un selfie, justo en su calva. Esta vez sé lo que va a pasar y lo capturo para la posteridad. ¿Pero cómo llega estar colgada ahí tanto tiempo, tan tranquila, entablando conversaciones absurdas pero perfectamente comprensibles con los transeúntes? Simplemente improvisa con cualquier cosa que le depare el azar, así que ninguna actuación puede ser igual a otra. Una madre pasa justo por debajo de ella con un carrito, tan concentrada en su hijo que no se da cuenta en absoluto de la desconocida que cuelga sobre su cabeza. La cara de Cris es un poema de perplejidad. El público rompe en risas. En otro momento saca un artilugio hecho de pajitas unidas entre sí hasta formar una pajita ridículamente larga, con la que se bebe la cerveza de un transeúnte, o baja una pequeña cesta para que le suban objetos con los que entretenerse desde las alturas.

Los niños son lo mejor. Su entusiasmo y sus gritos son contagiosos. No tienen ningún tipo de inhibición. Un niño empuja a su hermana hacia ella. «¡Hazle algo, por favor!». Otra persona le lanza una manzana. Ella le da un mordisco y se la vuelve a lanzar. El juego continúa de un lado a otro. Luego me la lanza a mí. La cojo con una mano, lo que me sorprende, y entonces me doy cuenta de que es porque estoy tan relajada viendo esta comedia y este juego tan suaves que mi mente, esa parlanchina que no para de darle vueltas a todo, se ha ido de paseo. También me encanta que haya otros artistas a los que he visto entre el público. Todos vienen a apoyarse mutuamente. Hay algo muy bonito en eso, en esta sensación de comunidad de las artes de calle que se observa y se anima mutuamente.

El espectáculo se llama U.F.A. – Unidentified Flying Object in the Feminine. Me gustó el juego de palabras, esa terminación femenina en -a en español. Y hay algo en ver a una mujer colgada ahí arriba que te obliga a mirar dos veces. Es estimulante. Recuerdo que una vez en el parque temático de Chessington, cuando estaba en mi mejor momento de forma para el aéreo, había un juego de feria en el que dos participantes tenían que quedarse colgados de una barra e intentar aguantar dos minutos. Los dos tipos que lo llevaban ni siquiera me dirigieron una segunda mirada cuando me planté justo delante de ellos para ofrecerme voluntaria, así que tuve que llamarles para pedirles que me dejaran participar. Me enfrenté a un hombre. No conseguí aguantar los dos minutos completos, pero resistí un buen minuto y medio, hasta que los brazos empezaron a darme espasmos, mientras otras mujeres del público me animaban. «¡Vamos, chica!». Y, lo más importante, a sus ojos, le gané al otro por unos buenos 20 segundos.

Así que me quedé alucinada viendo a Cris Clown colgada allí durante todo el tiempo que hubiera material para sacar de la gente. Después tuve que investigar cómo lo hacía. Resulta que el vuelo no es un truco teatral con un cable. U.F.A. está montado por Accialt Flying Effects, un equipo de especialistas y efectos especiales más acostumbrado a trabajar a gran altura en producciones cinematográficas que con el clown de calle, contratado para que Cristina Solé pueda estar realmente colgada de una sola mano durante todo el tiempo que requiera la actuación.

Eso me impresionó muchísimo. La persona capaz de mantener esa posición durante tanto tiempo, improvisando todo el rato y completamente tranquila, era una mujer. Nadie instala un cable por el sentido del humor. Lo instalas para que un cuerpo pueda hacer algo extraordinario, y luego tienes que tener la fuerza necesaria para hacerlo de verdad. Cris Clown consigue que ambas cosas parezcan no costarle nada.

Y entonces me di cuenta de lo que este espectáculo tenía en común con el de Teatro en Movimiento Callejerx de la entrada anterior. Una escala distinta, un registro completamente diferente, el uno distópico y empapado de dolor por el agua y el otro absurdo y suspendido en el aire, salpicándome agua a mí y a los demás. Sin embargo, ambos cogen a un grupo disperso de desconocidos que han llegado por separado y nos convierten en un colectivo. Llevando un río juntos. Riéndonos juntos mirando la misma rama. No lo eliges. Simplemente te sucede, y de repente formas parte de ello.

Y esto me lleva de nuevo al porqué de Cataluña. ¿Por qué Domte? ¿Por qué Water Silhouettes? ¿Por qué U.F.A.? Porque Clive Lyttle, de Certain Blacks, que programó el festival, sabe lo que hace. En una entrevista con Royal Docks, habló de una programación que este año gira en torno a la identidad, el ritual, la ecología y la experiencia colectiva, con trabajos procedentes de todo el mundo. Tres propuestas catalanas aterrizando el mismo fin de semana en el mismo festival no son una coincidencia, sino una cuestión de curaduría. Un programador que entiende lo que esta parte de España tiene que ofrecer y lo trae a los Royal Docks, donde un grupo de desconocidos puede entrar por separado y, durante un rato, convertirse también en parte de ello.

Versió en català

Estic buscant un pallasso a l'Ensemble Festival. Un pallasso català, concretament. Per què continuo insistint en la nacionalitat? En part, per nostàlgia. Vaig viure una temporada a Catalunya i, més endavant, durant molt més temps a València, i hi ha alguna cosa en aquesta part d'Espanya que sempre m'ha atret. Anys després, quan ja estava més ficada en el món del circ, vaig anar de viatge amb el cor de l'escola del meu fill i, quan no era al faristol llegint les Pregàries dels Fidels a la Sagrada Família (capítol 112 - fes clic aquí), trobava circ per tot arreu, ja fos al carrer, al centre de formació La Central de Circ (vegeu el capítol 110 - fes clic aquí) o als afores de Barcelona, l'equivalent a Croydon, en un magatzem on hi havia Cronopis (Capítol 111 - fes clic aquí), veient un cabaret absolutament brillant i molt de fringe. Però hi ha alguna cosa més. Va ser a Barcelona, i no a Covent Garden, on vaig veure per primera vegada les estàtues vivents, alineades al llarg de tota la Rambla. Catalunya té una història particular d'arts de carrer, circ i expressió creativa que sempre m'ha resultat fascinant, des de la Barcelona contracultural de Todo sobre mi madre, d'Almodóvar, fins als pioners que documenta el fascinant i exhaustiu article de Dorothy Max Prior, Homage to Catalonia's Street Arts and Circus Pioneers, a Total Theatre (fes clic aquí).

Aleshores, on és aquest pallasso? Cris Clown, també coneguda com Cristina Solé, està gairebé amagada a plena vista. Estic pràcticament sota l'arbre abans d'adonar-me que és allà, penjada d'una branca amb una sola mà, despreocupada i completament indolent. Em fa un gest perquè m'hi acosti i li faci una foto. M'hi acosto. A poc a poc gira al voltant de la branca, com si fos simplement la física qui la fes girar, però resulta ser una estratagema. S'està col·locant per fer un bon glop d'aigua d'amagat i després escopir-me'l a sobre. M'ho tinc ben merescut! Brillant. Més tard enganxa un altre pare fent-se una selfie, just a la seva calba. Aquesta vegada sé què passarà i ho capturo per a la posteritat. Però com s'ho fa per estar penjada allà tanta estona, tan tranquil·la, entaulant converses absurdes però perfectament comprensibles amb els transeünts? Simplement improvisa amb qualsevol cosa que li ofereix l'atzar, de manera que cap actuació pot ser igual que una altra. Una mare passa just per sota seu amb un cotxet, tan concentrada en el seu fill que no s'adona gens de la desconeguda que té penjada damunt del cap. La cara de la Cris és tot un poema de perplexitat. El públic esclata a riure. En un altre moment treu un artefacte fet de palletes unides entre si fins a formar una palleta ridículament llarga, amb la qual beu la cervesa d'un transeünt, o fa baixar una petita cistella perquè li facin arribar objectes amb què entretenir-se des de les altures.

Els nens són el millor. El seu entusiasme i els seus crits són contagiosos. No tenen cap mena d'inhibició. Un nen empeny la seva germana cap a ella. «Fes-li alguna cosa, sisplau!». Una altra persona li llança una poma. Ella en fa una mossegada i la torna a llançar. El joc continua d'una banda a l'altra. Després me la llança a mi. La copo amb una mà, cosa que em sorprèn, i aleshores m'adono que és perquè estic tan relaxada mirant aquesta comèdia i aquest joc tan suaus que la meva ment, aquesta xerrameca que no para de donar-hi voltes, ha marxat a fer un tomb. També m'encanta que hi hagi altres artistes que he vist entre el públic. Tots venen a donar-se suport els uns als altres. Hi ha alguna cosa molt bonica en això, en aquesta sensació de comunitat de les arts de carrer que s'observa i s'anima mútuament.

L'espectacle es diu U.F.A. – Unidentified Flying Object in the Feminine. Em va agradar el joc de paraules, aquesta terminació femenina en -a en castellà. I hi ha alguna cosa en veure una dona penjada allà dalt que t'obliga a mirar dues vegades. És estimulant. Recordo que una vegada, al parc temàtic de Chessington, quan estava en el meu millor moment de forma per al món de l'aeri, hi havia un joc de fira en què dos participants havien de quedar-se penjats d'una barra i intentar aguantar-hi dos minuts. Els dos nois que el portaven ni tan sols em van mirar una segona vegada quan em vaig plantar just davant seu per oferir-me voluntària, així que vaig haver de cridar-los per demanar-los que em deixessin participar. Em vaig enfrontar a un home. No vaig aconseguir aguantar els dos minuts sencers, però vaig resistir un bon minut i mig, fins que els braços van començar a fer-me espasmes, mentre altres dones del públic m'animaven. «Au, noia!». I, el més important, als seus ulls, li vaig guanyar a l'altre per uns bons 20 segons.

Així que em vaig quedar al·lucinada veient la Cris Clown penjada allà durant tota l'estona que hi hagués material per treure de la gent. Després vaig haver d'investigar com s'ho feia. Resulta que el vol no és cap truc teatral amb un cable. U.F.A. està muntat per Accialt Flying Effects, un equip d'especialistes i efectes especials més acostumat a treballar a gran altura en produccions cinematogràfiques que amb el clown de carrer, contractat perquè Cristina Solé pugui estar realment penjada d'una sola mà durant tot el temps que requereixi l'actuació.

Això em va impressionar moltíssim. La persona capaç de mantenir aquella posició durant tanta estona, improvisant tota l'estona i completament tranquil·la, era una dona. Ningú instal·la un cable pel sentit de l'humor. L'instal·les perquè un cos pugui fer una cosa extraordinària, i després has de tenir la força necessària per fer-la de debò. Cris Clown aconsegueix que totes dues coses semblin no costar-li gens.

I aleshores em vaig adonar del que aquest espectacle tenia en comú amb el de Teatro en Movimiento Callejerx de l'entrada anterior. Una escala diferent, un registre completament diferent, l'un distòpic i xop de dolor per l'aigua i l'altre absurd i suspès a l'aire, esquitxant-me aigua a mi i als altres. Tanmateix, tots dos agafen un grup dispers de desconeguts que han arribat per separat i ens converteixen en un col·lectiu. Portant un riu junts. Rient junts mentre mirem la mateixa branca. No ho tries. Simplement et passa, i de sobte en formes part.

I això em porta de nou al perquè de Catalunya. Per què Domte? Per què Water Silhouettes? Per què U.F.A.? Perquè Clive Lyttle, de Certain Blacks, que va programar el festival, sap què es fa. En una entrevista amb Royal Docks, parlava d'una programació que aquest any gira al voltant de la identitat, el ritual, l'ecologia i l'experiència col·lectiva, amb treballs procedents de tot el món. Tres propostes catalanes que aterren el mateix cap de setmana al mateix festival no són una coincidència, sinó una qüestió de curadoria. Un programador que entén què pot oferir aquesta part d'Espanya i ho porta als Royal Docks, on un grup de desconeguts pot entrar per separat i, durant una estona, convertir-se també en part de tot plegat.

Tuesday, 18 August 2026

Chapter 252: Water Silhouettes at Ensemble Festival


One of the joys of circus and the outdoor arts is that it is full of people who are committed to the world around them, and are often so bonkers they maybe should be committed. I jest. But I do think the disruptors in society are the ones who stick their necks out artistically and wake people up. Whether it’s through cattle bells or spectacles where you wonder what on earth is going to happen...

A case in point was Water Silhouettes, by another Catalan company (see chapter 250 on Domte - click here), Teatro en Movimiento Callejerx, a promenade performance reflecting on water, contamination and drought in a city that is right now experiencing unprecedented levels of each. It is set in a dystopian world of discordant music, where three figures appear like aliens, their heads in a suffocation of empty water bottles collected in netting like a bulbous cloud, sprouting royal blue T-shirts and bright pink shiny leggings. With the dock as their backdrop, a bright blue sky dotted with cumulus clouds, and the teleférico cables and passing cabins behind them, it was both visually arresting and uncanny.

The creatures moved in alien ways, legs outstretched, the odd unpredictable fall into the splits, wandering in and out of the crowd. A soundscape of alarms and urgency accompanied them via a giant soundbox pushed by a fourth member of the company, effectively invisible. The passing cabins of the teleférico added something to the futuristic landscape, going up and down behind them. Then came the divining rods, with diamond-shaped gems on the ends, accompanied by a shamanic female voice, a siren call co-ordinating their movement. Seeking water, seeking answers, who knew?

We followed them along to a square where there was a water dispenser. There were two phallic towers and pylons in the background, bright pink fences in the foreground, a multitude of pink legs, and then the heads were finally removed. There was a play with the fountain. Not much water, just a little was collected in a bottle, then out was unfurled a length, maybe 20 metres long, of royal-blue diaphanous fabric, accompanied by a testimony, an invocation of Mother Earth, well, Mother Sea.

I recognised the calling on Yemayá, the Cuban and Yoruba ocean patron, mi santa (see post 249 on Myths - click here), and another I didn't recognise. I asked afterwards and think it was Chalchiuhtlicue, the Aztec goddess of freshwater. There were personal accounts from different English speakers about the importance of their local waterways and the changes they had observed. One recalled being taught, as a child near a sacred spring in Peru, that a single drop of water added to another source lets it remember its own purity, so it never quite forgets what it is. Another told the old story of an elephant once walked across a frozen Thames to test whether the ice would hold. It did, and that's apparently why entire winter fairs, street performers included, used to set up on the river itself, back when it froze hard enough and long enough for the city to use it as a second high street. A third spoke more plainly, that this wasn't only climate, it was climate injustice, and that naming who benefits and who pays matters more than treating drought as bad luck.

We were then invited to carry the river of chiffon and process along to the other end of the Dock. It was a wonderful moment, the gauze acting as a filter over the Thames, as though signalling the potential for freshwater colour overlaying the murky reality of a contaminated waterway.

It brought back two distinct memories. 

It brought back two distinct memories. The first was when I had joined Dutch friends at Chatham, sailing up the Thames to dock at St Katharine’s, and I will never forget being hit by the smell of excrement as we passed through the Thames Barrier, which lingered for a good thirty minutes. The second was six months later, when I joined friends from the open-water swimming group the Blue Tits to swim at daybreak one December morning at Teddington Lock to highlight the ongoing battle of Surfers Against Sewage (click here) . The joy of floating downstream with friends as the sun rose, clambering out for cake and coffee, combined with the sobering reality of watching the necessary checks on water levels being carried out before we could even get in.

Here, under the tissue-like membrane of the river, it felt like we were all shouldering both the responsibility and the camaraderie of caring for our water spaces, ever more precious in this succession of heatwaves. We processed the length of the Docks to where Domte (again, click here) had been showing earlier, ironically where the guy in a neon yellow T-shirt behind me would later end up being selected as a volunteer with another yoke to bear.

I loved hearing the kids around me and their delight at being under the cover, as if in some impromptu, makeshift den. Meanwhile, the voices continued over the speakers like a stream of consciousness. We set down the river and then sat on it as the performance continued. One of the plastic bottles poured out the driest of dirt onto a paving stone, while a child was invited to water the roots of a tree behind us with the remnants of water collected from the dispenser earlier, a beautiful moment that also served to emphasise the scarcity. The bottle heads now lay on the floor, like fishermen’s nets made of rubbish, and another performer in a hazmat suit came over to shake them out. A few scattered out towards the crowd and we rolled them back in turn. 

The sirens blared alongside the performers’ own ululating calls of alarm. A whole cloud of royal-blue smoke billowed out, enveloping us, and I was surprised to find that it neither irritated nor suffocated me. For a moment, though, it transported me back to Valencia as a student, legging it from the police lobbing tear gas at those of us on Calle Ruzafa, there to show solidarity against a wave of anti-immigration protests. It was unnerving. Again, that is the function of performance, to trigger emotions and create collective memory.

And so at the end, as the banner unfurled “Water has memory” I found myself reflecting on how the past has a funny way of resurfacing when you least expect it.

And it’s a funny old world because afterwards, chatting to the director Ximena, it turned out that she was Chilean, and that my flatmate from my Valencia days (see previous post) had been her university theatre professor in Valparaiso, and knew her well. Valencia was where my world really blew open, both in terms of my appreciation for the performing arts and my engagement with social issues. Looking back, I think that was part of the journey that ultimately led me to my love and appreciation of circus and outdoor arts.

“There is no such thing as coincidence, Lucy,” said my acupuncturist the other day as he removed the last pin. But like those water seekers with their divining rods, I think we all seek some reassuring meaning to make sense of a world that is increasingly heading on a catastrophic course.

The following week, my stomach dropped when I saw a particularly striking photograph of the fires in Valencia, smoke pouring out from behind the Palau de les Arts. There had been smoke in the air when I was paddling there literally a fortnight before, at 3 in the morning, thick with mascletà firecrackers, normally the preserve of Fallas, set off in celebration of Valencian Ferran Torres scoring the winning goal for Spain in the World Cup final.

What struck me most was that the cloud in the image was remarkably similar to the shot I had taken of the blue smoke formation in Water Silhouettes. Water has memory indeed, but also, art, in this instance, carried a prophecy.  




Versión en español

Una de las cosas que más me gustan del circo y de las artes al aire libre es que está lleno de gente comprometida con el mundo que la rodea. Creo que los inconformistas de la sociedad son quienes se arriesgan artísticamente y consiguen despertar a los demás. Ya sea con cencerros o con espectáculos que te dejan pensando, pero ¿qué está pasando aquí...?

Un buen ejemplo fue Siluetas de Agua, de otra compañía catalana (véase el post sobre Domte, capítulo 250), Teatro en Movimiento Callejerx, un espectáculo itinerante que reflexiona sobre el agua, la contaminación y la sequía en una ciudad que está viviendo ahora mismo niveles sin precedentes de cada una de ellas. Está ambientado en un mundo distópico de música disonante, donde aparecen tres figuras como extraterrestres, con las cabezas atrapadas en una especie de nube asfixiante de botellas de agua vacías, recogidas en una red, brotando camisetas azul royal y brillantes leggings rosa intenso. Con el muelle como telón de fondo, un cielo azul brillante salpicado de cúmulos y los cables del teleférico y sus cabinas pasando detrás, el conjunto resultaba a la vez visualmente impactante e inquietante.

Las criaturas se movían de formas alienígenas, con las piernas extendidas, alguna caída imprevisible que acababa en un split, entrando y saliendo del público. Un paisaje sonoro de alarmas y urgencia las acompañaba a través de un enorme altavoz que empujaba una cuarta persona de la compañía, prácticamente inadvertida para el público. Las cabinas del teleférico que subían y bajaban detrás de las criaturas añadían algo al paisaje futurista. Después aparecieron las varillas de zahorí, con piedras en forma de diamante en los extremos, acompañadas por la voz femenina de una especie de chamana, una llamada de sirena que coordinaba sus movimientos. Buscando agua, buscando respuestas, quién sabe.

Los seguimos hasta una plaza donde había dos rascacielos fálicos y, al fondo, torres de alta tensión. En primer plano, una multitud de piernas rosas, y detrás de ellas, las vallas de color rosa intenso. Finalmente, les quitaron las cabezas. Hubo un juego con la fuente. No había mucha agua, apenas se recogió un poco en una botella, y entonces se desplegó una tela diáfana de color azul royal, quizá de unos 20 metros de largo, acompañada por un testimonio, una invocación a la Madre Tierra, bueno, a la Madre Mar.   

Reconocí la invocación a Yemayá, la patrona del mar en las tradiciones cubana y yoruba, mi santa (véase la entrada 249 sobre Mitos, pincha aquí), y otra que no reconocí. Pregunté después y creo que era Chalchiuhtlicue, la diosa azteca del agua dulce. Hubo testimonios personales de distintos hablantes de inglés sobre la importancia de sus cursos de agua locales y los cambios que habían observado. Una persona recordó que, de niña, cerca de un manantial sagrado en Perú, le habían enseñado que una sola gota de agua añadida a otra fuente le permite recordar su propia pureza, así que nunca olvida del todo lo que es. Otra contó la vieja historia de un elefante que una vez cruzó el Támesis helado para comprobar si el hielo aguantaría. Y aguantó, y por lo visto por eso se instalaban ferias de invierno enteras, con artistas callejeros incluidos, directamente sobre el río, en la época en que se helaba lo bastante y durante lo bastante tiempo como para que la ciudad lo usara como una segunda calle mayor. Una tercera habló con más claridad, que esto no era solo clima, era injusticia climática, y que nombrar quién se beneficia y quién paga importa más que tratar la sequía como mala suerte.

Nos invitaron entonces a llevar el río de gasa y procesionar hasta el otro extremo del Dock. Fue un momento precioso, la gasa actuando como filtro sobre el Támesis, como si señalara el potencial del color del agua dulce superponiéndose a la realidad turbia de una vía fluvial contaminada.

Me trajo dos recuerdos distintos. El primero fue cuando me uní a unos amigos holandeses en Chatham, navegando por el Támesis hasta atracar en St Katharine’s, y nunca olvidaré el olor a excrementos que nos golpeó al pasar por la barrera del Támesis y que permaneció durante unos buenos treinta minutos. El segundo fue seis meses después, cuando me uní a unos amigos del grupo de natación en aguas abiertas Blue Tits para nadar al amanecer una mañana de diciembre en Teddington Lock, para para visibilizar la lucha constante de Surfers Against Sewage. La alegría de dejarnos llevar río abajo con amigos mientras salía el sol, salir del agua para tomar un café y comer tarta casera, se combinaba con la sobria realidad de ver cómo se hacían primero los controles necesarios del nivel del agua antes de que pudiéramos siquiera meternos.

Aquí, bajo aquella membrana de tela que era el río, sentí que todos compartíamos tanto la responsabilidad como la camaradería de cuidar nuestros espacios acuáticos, cada vez más preciados en esta sucesión de olas de calor. Recorrimos todo el Dock hasta donde había estado actuando Domte (capítulo 250 otra vez), irónicamente el mismo lugar donde el hombre de camiseta amarillo neón que tenía detrás acabaría siendo elegido como voluntario para cargar con otro yugo.

Me encantó escuchar a los niños que tenía alrededor y su alegría de estar bajo aquella cubierta, como si fuera una especie de guarida improvisada. Mientras tanto, las voces continuaban por los altavoces como un torrente de conciencia. Al llegar, dejamos el río en el suelo y luego nos sentamos sobre él mientras continuaba el espectáculo. Una de las botellas de plástico vertió la tierra más seca sobre una losa, mientras invitaban a un niño a regar las raíces de un árbol que había detrás de nosotros con los restos de agua que se habían recogido antes del dispensador, un momento precioso que servía también para subrayar la escasez. Las cabezas de las botellas yacían ahora en el suelo, como redes de pescadores hechas de basura, y otra persona de la compañía, con un traje de materiales peligrosos, se acercó para sacudirlas. Algunas se dispersaron hacia el público y nosotros las fuimos haciendo rodar de vuelta.

Las sirenas sonaron junto a los propios aullidos de alarma de quienes actuaban. Una enorme nube de humo azul royal salió de golpe y nos envolvió, y me sorprendió comprobar que ni me irritaba ni me asfixiaba. Por un momento, sin embargo, me transportó de vuelta a Valencia, cuando era estudiante, corriendo para escapar de la policía que lanzaba gases lacrimógenos contra quienes estábamos en la calle Ruzafa, allí para mostrar nuestra solidaridad contra una oleada de protestas antiinmigración. Fue inquietante. Una vez más, esa es la función del espectáculo, provocar emociones y crear memoria colectiva.

Y así, al final, mientras se desplegaba la pancarta con las palabras “Water has memory”, me encontré reflexionando sobre cómo el pasado tiene una curiosa manera de reaparecer cuando menos te lo esperas.
Y es que el mundo es muy curioso porque después, charlando con Ximena, la directora, descubrí que ella era de Chile, y que mi compañera de piso de aquellos tiempos en Valencia (véase el post anterior) había sido su profesora de teatro en la universidad de Valparaíso, y que se conocían bien. Valencia fue donde mi mundo realmente se abrió de par en par, tanto en mi relación con las artes escénicas como en mi compromiso con las cuestiones sociales. Mirándolo ahora en retrospectiva, creo que aquello formó parte del camino que finalmente me llevó a mi amor y aprecio por el circo y las artes al aire libre.

“No existe tal cosa como la coincidencia, Lucy”, me dijo el otro día mi acupuntor mientras me quitaba la última aguja. Pero, como aquellos buscadores de agua con sus varillas de zahorí, creo que todos buscamos algún significado reconfortante que nos ayude a dar sentido a un mundo que parece dirigirse cada vez más hacia un rumbo catastrófico.

La semana siguiente se me cayó el alma a los pies cuando vi una fotografía especialmente impactante de los incendios de Valencia, con el humo saliendo por detrás del Palau de les Arts. Había habido humo en el aire cuando estuve allí remando, apenas una quincena antes, a las tres de la madrugada, con el aire cargado del humo de los petardos de la mascletà, normalmente reservados para las Fallas, lanzados para celebrar que el valenciano Ferran Torres, el Guapo, había marcado el gol de la victoria de España en la final del Mundial.

Lo que más me llamó la atención fue que la nube de la fotografía era extraordinariamente parecida a la imagen que yo había tomado de la formación de humo azul en Siluetas de Agua. El agua tiene memoria, sin duda, pero también el arte, en este caso, llevaba consigo una profecía.




Versió en català

Una de les coses que més m’agraden del circ i de les arts a l’aire lliure és que està ple de gent compromesa amb el món que l’envolta. Crec que els inconformistes de la societat són els qui s’arrisquen artísticament i aconsegueixen despertar els altres. Ja sigui amb esquellots o amb espectacles que et deixen pensant, però què està passant aquí...?

Un bon exemple va ser Siluetas de Agua, d’una altra companyia catalana (vegeu el post sobre Domte, capítol 250), Teatro en Movimiento Callejerx, un espectacle itinerant que reflexiona sobre l’aigua, la contaminació i la sequera en una ciutat que està vivint ara mateix nivells sense precedents de totes tres coses. Està ambientat en un món distòpic de música dissonant, on apareixen tres figures com extraterrestres, amb els caps atrapats en una mena de núvol asfixiant d’ampolles d’aigua buides, recollides en una xarxa, brotant samarretes blau reial i brillants leggings de color rosa intens. Amb el moll com a teló de fons, un cel blau brillant esquitxat de cúmuls i els cables del telefèric i les seves cabines passant per darrere, el conjunt resultava alhora visualment impactant i inquietant.

Les criatures es movien de formes alienígenes, amb les cames esteses, alguna caiguda imprevisible que acabava en un split, entrant i sortint del públic. Un paisatge sonor d’alarmes i urgència les acompanyava a través d’un enorme altaveu que empenyia una quarta persona de la companyia, pràcticament inadvertida per al públic. Les cabines del telefèric que pujaven i baixaven darrere de les criatures afegien alguna cosa al paisatge futurista. Després van aparèixer les varetes de saurí, amb pedres en forma de diamant als extrems, acompanyades per la veu femenina d’una mena de xamana, una crida de sirena que coordinava els seus moviments. Buscant aigua, buscant respostes, qui sap.

Les vam seguir fins a una plaça on hi havia dos gratacels fàl·lics i, al fons, torres d’alta tensió. En primer pla, una multitud de cames roses, i darrere d’elles, les tanques de color rosa intens. Finalment, els van treure els caps. Hi va haver un joc amb la font. No hi havia gaire aigua, tot just se’n va recollir una mica en una ampolla, i aleshores es va desplegar una tela diàfana de color blau reial, potser d’uns 20 metres de llarg, acompanyada per un testimoni, una invocació a la Mare Terra, bé, a la Mare Mar.

Vaig reconèixer la invocació a Yemayá, la patrona del mar en les tradicions cubana i ioruba, mi santa (veure l'entrada 249 sobre Mites, clica aquí), i una altra que no vaig reconèixer. Vaig preguntar després i crec que era Chalchiuhtlicue, la deessa asteca de l'aigua dolça. Hi va haver testimonis personals de diferents parlants d'anglès sobre la importància dels seus cursos d'aigua locals i els canvis que havien observat. Una persona va recordar que, de petita, prop d'una font sagrada al Perú, li havien ensenyat que una sola gota d'aigua afegida a una altra font li permet recordar la seva pròpia puresa, així que mai no oblida del tot què és. Una altra va explicar la vella història d'un elefant que un cop va travessar el Tàmesi gelat per comprovar si el gel aguantaria. I va aguantar, i pel que sembla per això s'hi instal·laven fires d'hivern senceres, amb artistes de carrer inclosos, directament sobre el riu, en l'època en què gelava prou i durant prou temps perquè la ciutat el fes servir com una segona carrer major. Una tercera va parlar amb més claredat, que això no era només clima, era injustícia climàtica, i que anomenar qui se'n beneficia i qui paga importa més que tractar la sequera com a mala sort.

Ens van convidar aleshores a portar el riu de gasa i processionar fins a l'altre extrem del Dock. Va ser un moment preciós, la gasa actuant com a filtre sobre el Tàmesi, com si assenyalés el potencial del color de l'aigua dolça superposant-se a la realitat tèrbola d'una via fluvial contaminada.

Em va portar dos records diferents. El primer va ser quan em vaig unir a uns amics holandesos a Chatham, navegant pel Tàmesi fins a atracar a St Katharine’s, i mai no oblidaré l’olor d’excrements que ens va colpejar en passar per la barrera del Tàmesi i que va persistir durant ben bé trenta minuts. El segon va ser sis mesos després, quan em vaig unir a uns amics del grup de natació en aigües obertes Blue Tits per nedar a trenc d’alba un matí de desembre a Teddington Lock, per visibilitzar la lluita constant de Surfers Against Sewage. L’alegria de deixar-nos portar riu avall amb amics mentre sortia el sol, sortir de l’aigua per prendre un cafè i menjar pastís casolà, es combinava amb la sòbria realitat de veure com es feien primer els controls necessaris del nivell de l’aigua abans que ni tan sols poguéssim entrar-hi.

Aquí, sota aquella membrana de tela que era el riu, vaig sentir que tots compartíem tant la responsabilitat com la camaraderia de tenir cura dels nostres espais aquàtics, cada vegada més preuats en aquesta successió d’onades de calor. Vam recórrer tot el Dock fins allà on havia estat actuant Domte (capítol 250, un altre cop), irònicament el mateix lloc on l’home de samarreta groc neó que tenia darrere acabaria sent escollit com a voluntari per carregar amb un altre jou.

Em va encantar escoltar els nens que tenia al voltant i la seva alegria d’estar sota aquella coberta, com si fos una mena de cau improvisat. Mentrestant, les veus continuaven pels altaveus com un torrent de consciència. En arribar, vam deixar el riu a terra i després ens hi vam asseure a sobre mentre continuava l’espectacle. Una de les ampolles de plàstic va abocar la terra més seca sobre una llosa, mentre convidaven un nen a regar les arrels d’un arbre que hi havia darrere nostre amb les restes d’aigua que s’havien recollit abans del dispensador, un moment preciós que també servia per subratllar l’escassetat. Els caps de les ampolles jeien ara a terra, com xarxes de pescadors fetes d’escombraries, i una altra persona de la companyia, amb un vestit per a materials perillosos, es va acostar per sacsejar-les. Algunes es van escampar cap al públic i nosaltres les vam anar fent rodolar de tornada.

Les sirenes van sonar al costat dels propis udols d’alarma de qui actuava. Un enorme núvol de fum blau reial va sortir de cop i ens va embolcallar, i em va sorprendre comprovar que ni m’irritava ni m’ofegava. Per un moment, però, em va transportar de nou a València, quan era estudiant, corrent per escapar de la policia que llançava gasos lacrimògens contra els qui érem al carrer de Ruzafa, allà per mostrar la nostra solidaritat contra una onada de protestes antiimmigració. Va ser inquietant. Un cop més, aquesta és la funció de l’espectacle: provocar emocions i crear memòria col·lectiva.

I així, al final, mentre es desplegava la pancarta amb les paraules “Water has memory”, em vaig trobar reflexionant sobre com el passat té una manera ben curiosa de reaparèixer quan menys t’ho esperes.

I és que el món és ben curiós perquè després, xerrant amb Ximena, Ximena, a càrrec de la direcció, ere de Xile, i que la meva companya de pis d’aquells temps a València (vegeu el post anterior) havia estat la seva professora de teatre a la universitat de Valparaíso, i que es coneixien bé. València va ser on el meu món realment es va obrir de bat a bat, tant en la meva relació amb les arts escèniques com en el meu compromís amb les qüestions socials. Mirant-ho ara en retrospectiva, crec que allò va formar part del camí que finalment em va portar al meu amor i apreciació pel circ i les arts a l’aire lliure.

“No existeix tal cosa com la coincidència, Lucy”, em va dir l’altre dia el meu acupuntor mentre em treia l’última agulla. Però, com aquells buscadors d’aigua amb les seves varetes de saurí, crec que tots busquem algun significat reconfortant que ens ajudi a donar sentit a un món que sembla dirigir-se cada vegada més cap a un rumb catastròfic.

La setmana següent se’m va caure l’ànima als peus quan vaig veure una fotografia especialment impactant dels incendis de València, amb el fum sortint per darrere del Palau de les Arts. Hi havia hagut fum a l’aire quan hi havia estat remant, tot just una quinzena abans, a les tres de la matinada, amb l’aire carregat del fum dels petards de la mascletà, normalment reservats per a les Falles, llançats per celebrar que el valencià Ferran Torres, el Guapo, havia marcat el gol de la victòria d’Espanya a la final del Mundial.

El que més em va cridar l’atenció va ser que el núvol de la fotografia era extraordinàriament semblant a la imatge que jo havia fet de la formació de fum blau a Siluetas de Agua. L’aigua té memòria, sens dubte, però també l’art, en aquest cas, portava amb ell una profecia.



EQUIPO ARTÍSTICO

DIRECCIÓN/DRAMATURGIA
Ximena Cañas Abell
INTERPRETACIÓN
Lara Renard
Anna García Parès
Ximena Cañas
UNIVERSO SONOR
Joan Cot
Gaia Leandra
DISEÑO INTEGRAL
Lucía Valenzuela Chacaltana
ASESORIA ARTÍSTICA
Sergi Estebanell
ASESORIA EN SOSTENIBILIDAD
Joan Vendrell
ENFOQUES PARCIALES
Simón Díaz
PRODUCCIÓN
Teatro en Movimiento Callejerx



Saturday, 15 August 2026

Chapter 251: Brainfools’ Balance at Ensembles Festival


Thirty years ago I rocked up in Valencia with just a backpack and booked myself into a hostel. I didn't know a soul. I was in my third year abroad at university, signed up for a few courses  and stopped a girl on campus to ask for directions. "It's my birthday," she said. "Come to the cafeteria and meet all my friends."

Later, at the notice board, looking for accommodation, a Swiss girl and a Chilean girl approached from different angles at the same time. "Shall we find something together?" And so we did, picking up instantly on an advert up for a flat for three. "Call Angelita" it read, so we did, from a phone-box outside. There were no shortages of angels that year.

Returning a few weeks ago for a reunion and to watch the Spain v Argentina World Cup final, I ended up getting a pair of wings tattooed on my wrist in a local market. A reminder of those who lift each other up, and of never forgetting what it is like to turn up in a foreign country and find welcome and support, acutely aware that it is not always the case.

So, a few days later, watching the story of a friendship unfold between two fictional refugees, played by Toffy Paulweber and Jared Shanks, balancing each other out, was really beautiful. 

Brainfools' Balance is set in an English bunker during the Second World War. A radio transmission early on, along with the clothes and braces, signals the period, as does the 1940s music. Ah, I loved the range of music. It was so much part of the character of the piece, shifting the mood and the relationship between them, from the German ballad to the Parisian feel and notes of jazz. I came away wanting the playlist. What follows is a wonderfully inventive blend of partner acrobatics, juggling and equilibristic work, with an imaginative use of planks, kegs and bottles that gives the whole thing a pub vibe in which I feel very much at home, sipping my beer in the glorious sunshine.

It's superb skill, but also just plain funny, the experimentation of finding out what happens when... Toffy makes a rola bola out of a champagne bottle and a piece of wood. How does it not crack? Meanwhile Jared sets up on an oversized version with a keg and plank behind. Dear lord, I really have a horror of rola bola, the thought of the bottom shooting out from underneath, and while the focus and micro-adjustments show the effort and precision, still they make it look so easy.

Then there is the bottle balancing, the first time I've seen that live. Extraordinary, the way Toffy eases his weight across when they are on the floor, and then has to ramp it up a notch. On go the bottles onto a platform at height, and on go the heels. It's incredibly risky and really touching in the way Jared leads Toffy up to the point where he is standing on yet another platform, balanced on top of the bottles.

The blond over-plaits in his hair, with a middle parting, add to the wartime-chic glamour, set against Jared's, dead-pan, dark hair held back in a ponytail and his handlebar moustache. I loved the duality of their energies, the different qualities they brought in counterbalance. There was something there that reminded me of the relationship between Molina and Valentín in Manuel Puig's Kiss of the Spider Woman (see Chapter 7 - click here)not the romantic charge of it, but the tender trust that builds between two very different men sharing a confined space (a wartime bunker, a shelter, not a prison cell) each keeping the other going. I was interested to find later I wasn't the only one to read that dynamic in it too.

While the precarious balancing acts held the tension and the flow of juggling was hypnotic, the acro was superb too. The balance needed there, whether using props or simply each other, was so much fun to watch, like when they counterweight each other atop a keg, or the showstopping moment when Toffy balances on top of Jared's head on a single foot. I liked the moments of downtime too, the pauses where they each sit on the end of a plank, legs dangling. I liked the surprise of a radio blowing up. Impossible skill matched by genius innovation. There is a wonderful familiarity and trust there that has developed out of a real life friendship, meeting through circus in the UK and growing together in that journey, a community that holds each other in more ways than one. 

At the end, when they were tidying away after the show, one of the bottles dropped. A timely reminder that these bottles are as delicate as they look, and of the extraordinary skill required to make them hang in the balance. I wondered if they could use my empty beer bottle. Probably.

Brainfools have the following shows coming up:

Sat 5 September: Wurst Ende Cabaret  at Hoxton Hall (click here)  
Fri 25 September: Circus Scratch-tacular at Woolwich Works (click here for more info and trailer)  
Thurs 1 October: Balance at Jacksons Lane (click here)  a Mixed Doubles with Poppy Plowman's Raindrops on Roses. 

See also website: www.brainfools.com




Chapter 250: Domte and Cía Nacho Flores at Ensemble Festival


Summer in the City. One of the joys of London for me is the way you can stumble across something that suddenly brings a whole bunch of strangers together. The outdoor arts are brilliant for that, and Ensemble Festival, organised by Certain Blacks, is a wonderful example. It is a thoughtful and thought-provoking riot of circus, theatre and dance that has been taking place at London’s Royal Docks since 2019.

Getting there was an eye-opener in itself. My first time on the Elizabeth Line, and then emerging onto the Docks in the sunshine, felt like arriving in another world. Having been reeling from the end of term, it was now sinking in that the summer holidays were stretching out ahead, with time to just be. I had no idea what I was going to see or even quite where to go, so after a couple of detours I was delighted to spot the festival flag, with the Thames sparkling behind it like a mirage.

I sat down at the first performance I came across. It was quite a good way in. A couple of volunteers had been roped in, literally, to tow the reins of a precarious wooden balancing act, on top of which a performer was straddled, balancing as though on an ox. The yoke they were carrying made me think of that, as did the sheer weightiness of the structure. And then I recognised in an instant, with a rush of joy,  that it was Cía (Compañía) Nacho Flores and Domte, a show I had first come across on Instagram, on the feed of the Yarmouth festival, and had been really interested in seeing.

Domte is an extraordinary exercise in using physics to create spectacle. The structure grows piece by piece, a feat of engineering requiring precision and the mind of a juggler, while the audience is held on a knife edge of delight because, clearly, at any moment, the whole thing could come crashing down. There is a constant play between dominance and vulnerability. But tension alone isn't what carries it.

Nacho Flores has a wild energy about him, unbridled and magnetic, a meeting of the shamanic and the Quixotic. He hurls non-verbal exclamations around, whether of enthusiasm or instruction, with a kind of extraordinary generosity, giving everything to the audience. Alongside him, Roc Saler provides evocative live music, sometimes ambulant on accordion, sometimes seated in front of a range of inventive percussive instruments. It feels earthy and instinctive, almost as though he were making the music out of the materials around him. The music then dialogues with the action, responsive and alert, amplifying the mood as it shifts from whimsical to poetic to downright comic.

The philosophy of the construction reminded me of seeing the legendary Sanddorn act, now a Cirque du Soleil staple, performed by the daughter of its creator, Maedir Eugster, at the Edinburgh Fringe years ago (click here), where Marula used intense concentration to build a gravity-defying sculpture out of 13 delicate palm leaf ribs and a single feather. Flores' creation also reminded me of the mobile imaginings of Calder's universe and the art of circus (see Chapter 135 - click here)

While the creation hung in the balance, as we all do, there was something incredibly infectious and liberating about the performance. And that is where the audience participation comes in. It is a key dynamic throughout, but ramps up with the involvement of two volunteers, and Nacho has the eye of a practised clown for picking people and filtering their energy. Their natural hesitation, their growing confidence and the spontaneity of it all mean that they are woven into the show rather than simply brought on stage. It is brilliant.

The performance riffs on its situation in a public space to explore collaboration, and we all go on the journey together. So much so, and this really made me laugh, that the young French girl sitting next to me refused to budge, deaf to her mother's increasingly urgent entreaties that her father and brother had been waiting for them at the restaurant for the past twenty minutes. Tant pis! She was not going to be moved by anything other than what was happening right in front of her.

At the end, spoiler alert?, Nacho gets his whip out. One well-placed crack and the whole edifice comes tumbling down. It worked brilliantly, a triumphant wake-up call, and somehow the perfect ending to a performance that has spent its time balancing control against chaos, and individual power against collective effort.

I went over to say hello afterwards. I had just got back from an impromptu trip to Valencia to catch up with friends I've known for thirty years, and to watch the Spain v Argentina football final together, and these guys are Catalan. Then, back in London, only the night before I had been cracking my own whip at a friend's fancy dress party, channelling those Head First Acrobat vibes (Chapter 241 - click here), while my husband had gone as Indiana Jones. That had also brought the house down. So we clearly had a lot in common!

I loved meeting Nacho's daughter, roughly the same age as the young audience member I'd been sitting next to. She was so bright, curious and completely engaged. When Roc raised a quizzical eyebrow at my reference to Don Quixote, I wondered whether I was in danger of reducing everything to cultural stereotypes, and decidedly not Catalan ones at that. But I do maintain that there is something distinctly Golden Age about Nacho's costume and the tilt of a windmill in the structure, albeit more bullish in its energy, with something of the myth and the minotaur about it.

Coming halfway through the first time meant I had missed the whole build-up, so I went back for their second performance at the end of the day to catch it from the beginning. By then I was wandering around with a limoncello on ice and feeling quite in another world when I saw Nacho and Roc processing towards the public space, cow bells jangling, and followed along a fair distance behind, just taking in the spectacle.

I met a lovely girl standing behind her boyfriend, who insisted I take the seat, for which my back was sincerely grateful. They were part of a very chatty group and I wondered what had brought them along, only to find out it was mention on Instagram from one of those "gems of London" style influencers. It only occurs to me now that I should have asked for the handle! On the other side of me was a guy in a wheelchair with his carer. At one point Nacho had us all, Mexican-wave style, tickling the chin of the person to our right in turn. It says something about his energy that we simply followed, overcoming that split-second inward squirm, and then all fell about laughing.

It was a really beautiful moment of connection, and perhaps the best expression of what outdoor performance can do. 



Versión en español

Verano en la ciudad. Una de las cosas que más me gustan de Londres es esa manera que tiene la ciudad de hacerte tropezar con algo que, de repente, consigue reunir a un montón de desconocidos. Las artes al aire libre son estupendas para eso, y el Ensemble Festival, organizado por Certain Blacks, es un magnífico ejemplo: un estallido tan divertido como sugerente de circo, teatro y danza que se celebra en los Royal Docks de Londres desde 2019.

Llegar hasta allí fue toda una experiencia. Era la primera vez que cogía la Elizabeth Line y, al salir al sol y encontrarme frente a los Docks, tuve la sensación de haber llegado a otro mundo. Después de las últimas semanas del trimestre, ahora empezaba a asimilar que las vacaciones de verano se extendían ante mí, con tiempo simplemente para estar. No tenía ni idea de lo que iba a ver ni siquiera de dónde tenía que ir, así que, después de un par de desvíos, me alegré muchísimo al divisar la bandera del festival, con el Támesis brillando detrás como un espejismo.

Me senté ante la primera actuación que encontré. Y resultó ser una manera bastante buena de llegar a ella. Habían reclutado a un par de voluntarios, literalmente tirando de las riendas de una precaria estructura de madera para equilibrarse, sobre la que un artista iba sentado a horcajadas, balanceándose como si estuviera sobre un buey. El yugo que llevaba me hizo pensar en ello, al igual que el enorme peso de toda la estructura. Y entonces lo reconocí al instante, con una oleada de alegría: era Cía (Compañía) Nacho Flores y Domte, un espectáculo que había descubierto por primera vez en Instagram, en el perfil del festival de Yarmouth, y que me había llamado muchísimo la atención.

Domte es un ejercicio extraordinario de utilización de la física para crear espectáculo. La estructura va creciendo pieza a pieza, en una proeza de ingeniería que exige precisión y la mente de un malabarista, mientras el público permanece al borde del asiento, encantado y expectante porque, claramente, en cualquier momento todo podría venirse abajo. Hay un juego constante entre dominación y vulnerabilidad. Pero la tensión por sí sola no es lo que sostiene el espectáculo.

Nacho Flores tiene una energía desbordante, indómita y magnética, una mezcla de lo chamánico y lo quijotesco. Lanza exclamaciones no verbales a diestro y siniestro, ya sean de entusiasmo o de instrucciones, con una generosidad extraordinaria, entregándose por completo al público. A su lado, Roc Saler aporta una música en directo evocadora, a veces desplazándose con el acordeón, otras sentado ante una colección de ingeniosos instrumentos de percusión. Tiene algo terrenal e instintivo, casi como si estuviera creando la música a partir de los materiales que tiene a su alrededor. La música dialoga con la acción, respondiendo a ella con atención y agilidad, y amplifica el ambiente a medida que este pasa de lo caprichoso a lo poético y, finalmente, a lo francamente cómico.

La filosofía de la construcción me recordó a haber visto hace años en el Fringe de Edimburgo el legendario número de Sanddorn, ahora convertido en un clásico del Cirque du Soleil, interpretado por la hija de su creador, Maedir Eugster (véase aquí el capítulo), donde Marula utilizaba una concentración intensa para construir una escultura que desafiaba la gravedad con 13 delicadas varillas de hoja de palma y una sola pluma. La creación de Flores también me recordó a las imaginaciones móviles del universo de Calder y al arte del circo (véase el capítulo 135 ).

Mientras la creación permanecía en equilibrio, como todos nosotros, había algo increíblemente contagioso y liberador en la actuación. Y ahí es donde entra la participación del público. Es una dinámica fundamental durante todo el espectáculo, pero alcanza un nuevo nivel con la intervención de dos voluntarios, y Nacho tiene el ojo de un clown experimentado para elegir a las personas adecuadas y canalizar su energía. Su vacilación inicial, la confianza que van adquiriendo y toda la espontaneidad hacen que queden integrados en el espectáculo, en lugar de limitarse a subir al escenario. Es fantástico.

La actuación juega con el hecho de encontrarse en un espacio público para explorar la colaboración, y todos emprendemos el viaje juntos. Tanto es así que, y esto me hizo reír muchísimo, la joven francesa que estaba sentada a mi lado se negó a moverse, haciendo oídos sordos a las cada vez más urgentes súplicas de su madre, que le recordaba que su padre y su hermano llevaban veinte minutos esperándolas en el restaurante. Tant pis! No había nada que pudiera apartarla de lo que estaba sucediendo justo delante de ella.

Al final, ¿spoiler alert? Nacho saca el látigo. Un chasquido perfectamente colocado y toda la estructura se viene abajo. Funcionó de maravilla, como un triunfal toque de atención, y de alguna manera fue el final perfecto para una actuación que había pasado todo el tiempo equilibrando el control con el caos, y el poder individual con el esfuerzo colectivo.

Después fui a saludarles. Acababa de volver de un viaje improvisado a Valencia para reencontrarme con amigos a los que conozco desde hace treinta años y ver juntos la final de fútbol entre España y Argentina, y estos chicos son catalanes. Y luego, ya de vuelta en Londres, justo la noche anterior había estado haciendo restallar mi propio látigo en la fiesta de disfraces de un amigo, en plan Head First Acrobat (Capítulo 241), mientras mi marido había ido disfrazado de Indiana Jones. Aquello también había hecho que la casa se viniera abajo. Así que, claramente, teníamos bastante en común.

Me encantó conocer a la hija de Nacho, más o menos de la misma edad que la joven espectadora que había estado sentada a mi lado. Era despierta, curiosa y estaba completamente involucrada en todo lo que ocurría. Cuando Roc arqueó una ceja, perplejo, ante mi referencia a Don Quijote, me pregunté si corría el riesgo de reducirlo todo a estereotipos culturales, y encima estereotipos decididamente no catalanes. Pero sigo pensando que hay algo claramente propio del Siglo de Oro en el vestuario de Nacho y en la inclinación de un molino de viento dentro de la estructura, aunque aquí con una energía más taurina, algo del mito y del minotauro.

Como había llegado cuando la actuación ya estaba empezada, me había perdido todo el proceso de construcción, así que volví para su segunda actuación, al final del día, para verla desde el principio. Para entonces paseaba por allí con un limoncello con hielo en la mano y sintiéndome ya bastante en otro mundo cuando vi a Nacho y Roc avanzando en procesión hacia el espacio donde estaba el público, con los cencerros tintineando, y los seguí a cierta distancia, simplemente dejándome llevar por el espectáculo.

Conocí a una chica encantadora que estaba de pie detrás de su novio, y ella insistió en que yo ocupara su sitio, por lo que mi espalda se lo agradeció sinceramente. Formaban parte de un grupo muy animado y charlatán, y me pregunté qué les habría llevado hasta allí, hasta que descubrí que habían visto el espectáculo mencionado en Instagram por uno de esos influencers del estilo «joyas de Londres». Solo ahora se me ocurre que debería haberles preguntado cuál era su cuenta. Al otro lado de mí había un hombre en silla de ruedas con su cuidador. En un momento dado, Nacho consiguió que todos, como en una ola mexicana, fuéramos haciendo cosquillas en la barbilla de la persona que teníamos a nuestra derecha, uno tras otro. Dice mucho de su energía que simplemente nos dejáramos llevar, superando ese instante de incomodidad, para acabar todos riéndonos a carcajadas.

Fue un momento realmente hermoso de conexión, y quizá la mejor expresión de lo que puede conseguir una actuación al aire libre.


Versió en català

Estiu a la ciutat. Una de les coses que més m’agraden de Londres és aquesta manera que té la ciutat de fer-te topar amb alguna cosa que, de sobte, aconsegueix reunir un munt de desconeguts. Les arts a l’aire lliure són fantàstiques per a això, i l’Ensemble Festival, organitzat per Certain Blacks, n’és un magnífic exemple: un esclat tan divertit com suggeridor de circ, teatre i dansa que se celebra als Royal Docks de Londres des del 2019.

Arribar-hi ja va ser tota una experiència. Era la primera vegada que agafava l’Elizabeth Line i, en sortir al sol i trobar-me davant dels Docks, vaig tenir la sensació d’haver arribat a un altre món. Després de les últimes setmanes del trimestre, ara començava a assimilar que les vacances d’estiu s’estenien davant meu, amb temps simplement per ser. No tenia ni idea de què veuria ni tan sols d’on havia d’anar, així que, després d’un parell de desviaments, em va fer molta il·lusió veure la bandera del festival, amb el Tàmesi brillant al darrere com un miratge.

Em vaig asseure davant de la primera actuació que vaig trobar. I va resultar ser una manera força bona d’entrar-hi. Havien reclutat un parell de voluntaris, literalment estirant les regnes d’una precària estructura de fusta que servia per mantenir l’equilibri, damunt la qual un artista anava assegut a cavall, balancejant-se com si fos damunt d’un bou. El jou que portava em va fer pensar en això, igual que el pes enorme de tota l’estructura. I llavors ho vaig reconèixer a l’instant, amb una onada d’alegria: era la Cía (Compañía) Nacho Flores i Domte, un espectacle que havia descobert per primera vegada a Instagram, al perfil del festival de Yarmouth, i que m’havia cridat molt l’atenció.

Domte és un exercici extraordinari d’utilització de la física per crear espectacle. L’estructura va creixent peça a peça, en una proesa d’enginyeria que exigeix precisió i la ment d’un malabarista, mentre el públic es manté a la vora del seient, encantat i expectant perquè, clarament, en qualsevol moment tot podria venir-se’n avall. Hi ha un joc constant entre dominació i vulnerabilitat. Però la tensió, per si sola, no és el que sosté l’espectacle.

Nacho Flores té una energia desbordant, indòmita i magnètica, una barreja d’allò xamànic i d’allò quixotesc. Llança exclamacions no verbals a tort i a dret, ja siguin d’entusiasme o d’instrucció, amb una generositat extraordinària, entregant-se completament al públic. Al seu costat, Roc Saler aporta una música en directe evocadora, de vegades desplaçant-se amb l’acordió, d’altres assegut davant d’una col·lecció d’enginyosos instruments de percussió. Té alguna cosa terrenal i instintiva, gairebé com si estigués creant la música a partir dels materials que té al seu voltant. La música dialoga amb l’acció, hi respon amb atenció i agilitat, i amplifica l’ambient a mesura que aquest passa del capriciós al poètic i, finalment, al francament còmic.

La filosofia de la construcció em va fer pensar en el fet d’haver vist fa anys al Fringe d’Edimburg el llegendari número de Sanddorn, ara convertit en un clàssic del Cirque du Soleil, interpretat per la filla del seu creador, Maedir Eugster (vegeu aquí el capítol), on Marula utilitzava una concentració intensa per construir una escultura que desafiava la gravetat amb 13 delicades varetes de fulla de palmera i una sola ploma. La creació de Flores també em va fer pensar en les imaginacions mòbils de l’univers de Calder i en l’art del circ (vegeu el capítol 135).

Mentre la creació es mantenia en equilibri, com tots nosaltres, hi havia alguna cosa increïblement contagiosa i alliberadora en l’actuació. I és aquí on entra la participació del públic. És una dinàmica fonamental durant tot l’espectacle, però assoleix un nou nivell amb la intervenció de dos voluntaris, i Nacho té l’ull d’un clown experimentat per triar les persones adequades i canalitzar-ne l’energia. La seva vacil·lació inicial, la confiança que van adquirint i tota l’espontaneïtat fan que quedin integrats en l’espectacle, en lloc de limitar-se a pujar a l’escenari. És fantàstic.

L’actuació juga amb el fet de trobar-se en un espai públic per explorar la col·laboració, i tots emprenem el viatge junts. Tant és així que, i això em va fer riure molt, la jove francesa que seia al meu costat es va negar a moure’s, fent oïdes sordes a les súpliques cada vegada més urgents de la seva mare, que li recordava que el seu pare i el seu germà feia vint minuts que les esperaven al restaurant. Tant pis! No hi havia res que pogués apartar-la del que estava passant just davant seu.

Al final, spoiler alert? Nacho treu el fuet. Un espetec perfectament col·locat i tota l’estructura se’n va en orris. Va funcionar de meravella, com un triomfal toc d’atenció, i d’alguna manera va ser el final perfecte per a una actuació que havia passat tota l’estona equilibrant el control amb el caos, i el poder individual amb l’esforç col·lectiu.

Després vaig anar a saludar-los. Acabava de tornar d’un viatge improvisat a València per retrobar-me amb amics que conec des de fa trenta anys i veure junts la final de futbol entre Espanya i l’Argentina, i aquests nois són catalans. I després, ja de tornada a Londres, just la nit anterior havia estat fent espetegar el meu propi fuet a la festa de disfresses d’un amic, fent de Head First Acrobat (Capítol 241), mentre el meu marit havia anat disfressat d’Indiana Jones. Allò també havia fet caure la casa. Així que, clarament, teníem força coses en comú!

Em va encantar conèixer la filla del Nacho, més o menys de la mateixa edat que la jove espectadora que havia estat asseguda al meu costat. Era desperta, curiosa i estava completament implicada en tot el que passava. Quan Roc va arquejar una cella, perplex, davant la meva referència a Don Quixot, em vaig preguntar si corria el risc de reduir-ho tot a estereotips culturals, i a sobre estereotips decididament no catalans. Però continuo pensant que hi ha alguna cosa clarament pròpia del Segle d’Or en el vestuari del Nacho i en la inclinació d’un molí de vent dins de l’estructura, encara que aquí amb una energia més taurina, una mica del mite i del minotaure.

Com que havia arribat quan l’actuació ja havia començat, m’havia perdut tot el procés de construcció, així que vaig tornar per a la seva segona actuació, al final del dia, per veure-la des del principi. Aleshores passejava per allà amb un limoncello amb gel a la mà i em sentia ja força en un altre món quan vaig veure el Nacho i el Roc avançant en processó cap a l’espai on hi havia el públic, amb els esquellots dringant, i els vaig seguir a certa distància, simplement deixant-me portar per l’espectacle.

Vaig conèixer una noia encantadora que estava dreta darrere del seu xicot, i ella va insistir que jo ocupés el seu lloc, cosa que la meva esquena va agrair sincerament. Formaven part d’un grup molt animat i xerraire, i em vaig preguntar què els havia portat fins allà, fins que vaig descobrir que havien vist l’espectacle esmentat a Instagram per un d’aquells influencers de l’estil «joies de Londres». Només ara se m’acut que li hauria d’haver demanat el nom del compte! A l’altra banda tenia un home en cadira de rodes amb el seu cuidador. En un moment donat, el Nacho va aconseguir que tots, com en una onada mexicana, anéssim fent pessigolles a la barbeta de la persona que teníem a la nostra dreta, l’un darrere l’altre. Diu molt de la seva energia que simplement ens hi deixéssim portar, superant aquell instant d’incomoditat, per acabar tots rient a cor què vols.

Va ser un moment realment preciós de connexió, i potser la millor expressió del que pot aconseguir una actuació a l’aire lliure.