Chaper 253: Cris Clown U.F.A.

I'm looking for a clown at the Ensemble Festival. A Catalan clown, specifically. Why do I keep bringing nationality into it? Partly nostalgia. I lived in Catalonia for a while, and for much longer down the road in Valencia, and there is something about this part of Spain that has always pulled me back. Years later, once I was more involved in the circus scene, I was on a choir trip with my son's school and, when I wasn't at the lectern reading the Bidding Prayers in the Sagrada Familia (chapter 112 - click here), I was finding circus everywhere, whether on the street, at the training centre La Central de Circ (see chapter 110 - click here) or in the Croydon-equivalent outskirts of Barcelona, in a warehouse housing Cronopis (Chapter 111 - click here), watching a cabaret that was utterly brilliant and very fringe. But there is more to it than that. It was Barcelona, not Covent Garden, where I first encountered living statues, lined up all the way down the Rambla. Catalonia has a particular history of street arts, circus and creative self-expression that I’ve always found compelling, from the countercultural Barcelona of Almodóvar’s All About My Mother to the pioneers documented in Dorothy Max Prior’s fascinating and in-depth article, Homage to Catalonia's Street Arts and Circus Pioneers Total Theatre (click here) 

So, where is this clown? Cris Clown, otherwise known as Cristina Solé, is almost hidden in plain sight. I’m practically underneath the tree before I notice her, hanging single-handedly from a branch, carefree and utterly lackadaisical. She gestures for me to come closer and take a picture. I move in. Slowly she rotates around the branch, as though physics is simply turning her, but it turns out to be a ruse. She is positioning herself to take a surreptitious gobful of water and then spout it all over me. Serves me right. Brilliantly done. Later she catches another dad taking a selfie, right on his bald pate. This time I know what’s coming and capture it for posterity. How on earth is she hanging there for so long, so unconcerned, striking up nonsensical yet perfectly understandable conversations with passers-by? She just riffs off whatever randomness comes her way, so no two performances can ever be the same. A mother wanders directly underneath her with a buggy, so focused on her child that she is completely oblivious to the stranger hanging above her head. Cris’s face is a picture of perplexity. The crowd ripples with laughter. At another point she produces a contraption made from straws joined together into one ridiculously long straw, which she uses to sip a passer-by’s beer, or lowers a little basket to collect objects for her aerial amusement.

The kids are the best. Their delight and shrieks are infectious. They have no inhibitions. One boy shoves his sister towards her. “Get her, please, will you?!” Someone else chucks an apple. She takes a bite and lobs it back. The game continues back and forth. Then she lobs it to me. I catch it in one hand, which surprises me, and then realise it is because I am so utterly relaxed watching this gentle comedy and play that my over-thinking, chatterbox mind has gone walkabout. I love that there are other performers I have seen in the crowd too. They all come to support each other. There is something lovely about that, this sense of an outdoor arts community watching and willing each other on.

The show is called U.F.A. – Unidentified Flying Object in the Feminine. I liked the wordplay, the feminine -a ending in Spanish. And there is something about seeing a woman hanging there that makes you do a double-take. It is encouraging. I remember at Chessington, once upon a time when I was at my peak in aerial fitness, there was a fairground game where two punters would dead-hang and aim to last for two minutes. The two guys manning it didn't give me a second glance as I stood right in front of them volunteering, so I had to call out to ask to join in. I went up against a man. I didn't manage the full two minutes, but I hung on for a good minute and a half before my upper arms began to spasm, to calls of encouragement from other women in the crowd. “You go, lady!” And, most importantly, in their eyes, I beat the other guy by a good 20 seconds!

So my mind boggled at Cris Clown hanging there for as long as there was material to spin from the crowd. I had to look up how she did it afterwards. It turns out the flying isn't a theatrical wire trick. U.F.A. is rigged by Accialt Flying Effects, a stunt and special-effects team more used to high-altitude film work than street clowning, brought in to let Cristina Solé hang there for real, one-armed, for as long as the performance requires.

That really impressed me. The person holding that position for that long, improvising the whole time, completely unbothered, was a woman. Nobody rigs a wire for comic timing. You rig it so a body can do something extraordinary, and then you have to be strong enough to actually do it. Cris Clown made both look like nothing. 

And then it occurred to me what this performance had in common with that of Teatro en Movimiento Callejerx from the previous post. Different scale, different register entirely, one dystopian and dripping with grief for water, the other absurd and airborne, dripping water onto me and others. However, both take a scattering of strangers who arrived separately and make a collective out of us. Carrying a river together. Laughing up at the same branch together. You don't choose it, it just happens to you, and then you're part of it.

And this takes me back to the why of Catalonia. Why Domte? Why Water Silhouettes? Why U.F.A.? Because Certain Blacks' Clive Lyttle, who programmed the festival, knows what he is doing. In an interview with the Royal Docks, he talked about this year's line-up touching on identity, ritual, ecology and collective experience, with work drawn from all around the world. Three Catalan acts landing on the same weekend at the same festival is not coincidence but curation. A curator who understands what this particular part of Spain has to offer and brings it to the Royal Docks, where a crowd of strangers could walk in separately and, for a little while, become part of it too.

Versión en español

Estoy buscando un payaso en el Ensemble Festival. Un payaso catalán, concretamente. ¿Por qué sigo insistiendo en la nacionalidad? En parte, por nostalgia. Viví una temporada en Cataluña y, más adelante, durante bastante más tiempo en Valencia, y hay algo en esta parte de España que siempre me ha atraído. Años después, cuando ya estaba más metida en el mundo del circo, fui de viaje con el coro del colegio de mi hijo y, cuando no estaba en el atril leyendo las Oraciones de los Fieles en la Sagrada Familia (capítulo 112 - haz clic aquí), encontraba circo por todas partes, ya fuera en la calle, en el centro de formación La Central de Circ (ver capítulo 110 - haz clic aquí) o en las afueras de Barcelona, el equivalente a Croydon, en un almacén donde estaba Cronopis (Capítulo 111 - haz clic aquí), viendo un cabaret absolutamente brillante y muy de fringe. Pero hay algo más. Fue en Barcelona, no en Covent Garden, donde vi por primera vez las estatuas vivientes, alineadas a lo largo de toda la Rambla. Cataluña tiene una historia particular de artes de calle, circo y expresión creativa que siempre me ha resultado fascinante, desde la Barcelona contracultural de Todo sobre mi madre, de Almodóvar, hasta los pioneros que documenta el fascinante y exhaustivo artículo de Dorothy Max Prior, Homage to Catalonia's Street Arts and Circus Pioneers, en Total Theatre (haz clic aquí).

Entonces, ¿dónde está este payaso? Cris Clown, también conocida como Cristina Solé, está casi escondida a plena vista. Estoy prácticamente debajo del árbol antes de darme cuenta de que está allí, colgada de una rama con una sola mano, despreocupada y completamente indolente. Me hace un gesto para que me acerque y le haga una foto. Me acerco. Poco a poco gira alrededor de la rama, como si fuera simplemente la física la que la hace girar, pero resulta ser una estratagema. Se está colocando para pegarle un buen trago de agua a escondidas y luego escupírmelo encima. ¡Me lo tengo merecido! Brillantemente hecho. Más tarde pilla a otro padre haciéndose un selfie, justo en su calva. Esta vez sé lo que va a pasar y lo capturo para la posteridad. ¿Pero cómo llega estar colgada ahí tanto tiempo, tan tranquila, entablando conversaciones absurdas pero perfectamente comprensibles con los transeúntes? Simplemente improvisa con cualquier cosa que le depare el azar, así que ninguna actuación puede ser igual a otra. Una madre pasa justo por debajo de ella con un carrito, tan concentrada en su hijo que no se da cuenta en absoluto de la desconocida que cuelga sobre su cabeza. La cara de Cris es un poema de perplejidad. El público rompe en risas. En otro momento saca un artilugio hecho de pajitas unidas entre sí hasta formar una pajita ridículamente larga, con la que se bebe la cerveza de un transeúnte, o baja una pequeña cesta para que le suban objetos con los que entretenerse desde las alturas.

Los niños son lo mejor. Su entusiasmo y sus gritos son contagiosos. No tienen ningún tipo de inhibición. Un niño empuja a su hermana hacia ella. «¡Hazle algo, por favor!». Otra persona le lanza una manzana. Ella le da un mordisco y se la vuelve a lanzar. El juego continúa de un lado a otro. Luego me la lanza a mí. La cojo con una mano, lo que me sorprende, y entonces me doy cuenta de que es porque estoy tan relajada viendo esta comedia y este juego tan suaves que mi mente, esa parlanchina que no para de darle vueltas a todo, se ha ido de paseo. También me encanta que haya otros artistas a los que he visto entre el público. Todos vienen a apoyarse mutuamente. Hay algo muy bonito en eso, en esta sensación de comunidad de las artes de calle que se observa y se anima mutuamente.

El espectáculo se llama U.F.A. – Unidentified Flying Object in the Feminine. Me gustó el juego de palabras, esa terminación femenina en -a en español. Y hay algo en ver a una mujer colgada ahí arriba que te obliga a mirar dos veces. Es estimulante. Recuerdo que una vez en el parque temático de Chessington, cuando estaba en mi mejor momento de forma para el aéreo, había un juego de feria en el que dos participantes tenían que quedarse colgados de una barra e intentar aguantar dos minutos. Los dos tipos que lo llevaban ni siquiera me dirigieron una segunda mirada cuando me planté justo delante de ellos para ofrecerme voluntaria, así que tuve que llamarles para pedirles que me dejaran participar. Me enfrenté a un hombre. No conseguí aguantar los dos minutos completos, pero resistí un buen minuto y medio, hasta que los brazos empezaron a darme espasmos, mientras otras mujeres del público me animaban. «¡Vamos, chica!». Y, lo más importante, a sus ojos, le gané al otro por unos buenos 20 segundos.

Así que me quedé alucinada viendo a Cris Clown colgada allí durante todo el tiempo que hubiera material para sacar de la gente. Después tuve que investigar cómo lo hacía. Resulta que el vuelo no es un truco teatral con un cable. U.F.A. está montado por Accialt Flying Effects, un equipo de especialistas y efectos especiales más acostumbrado a trabajar a gran altura en producciones cinematográficas que con el clown de calle, contratado para que Cristina Solé pueda estar realmente colgada de una sola mano durante todo el tiempo que requiera la actuación.

Eso me impresionó muchísimo. La persona capaz de mantener esa posición durante tanto tiempo, improvisando todo el rato y completamente tranquila, era una mujer. Nadie instala un cable por el sentido del humor. Lo instalas para que un cuerpo pueda hacer algo extraordinario, y luego tienes que tener la fuerza necesaria para hacerlo de verdad. Cris Clown consigue que ambas cosas parezcan no costarle nada.

Y entonces me di cuenta de lo que este espectáculo tenía en común con el de Teatro en Movimiento Callejerx de la entrada anterior. Una escala distinta, un registro completamente diferente, el uno distópico y empapado de dolor por el agua y el otro absurdo y suspendido en el aire, salpicándome agua a mí y a los demás. Sin embargo, ambos cogen a un grupo disperso de desconocidos que han llegado por separado y nos convierten en un colectivo. Llevando un río juntos. Riéndonos juntos mirando la misma rama. No lo eliges. Simplemente te sucede, y de repente formas parte de ello.

Y esto me lleva de nuevo al porqué de Cataluña. ¿Por qué Domte? ¿Por qué Water Silhouettes? ¿Por qué U.F.A.? Porque Clive Lyttle, de Certain Blacks, que programó el festival, sabe lo que hace. En una entrevista con Royal Docks, habló de una programación que este año gira en torno a la identidad, el ritual, la ecología y la experiencia colectiva, con trabajos procedentes de todo el mundo. Tres propuestas catalanas aterrizando el mismo fin de semana en el mismo festival no son una coincidencia, sino una cuestión de curaduría. Un programador que entiende lo que esta parte de España tiene que ofrecer y lo trae a los Royal Docks, donde un grupo de desconocidos puede entrar por separado y, durante un rato, convertirse también en parte de ello.

Versió en català

Estic buscant un pallasso a l'Ensemble Festival. Un pallasso català, concretament. Per què continuo insistint en la nacionalitat? En part, per nostàlgia. Vaig viure una temporada a Catalunya i, més endavant, durant molt més temps a València, i hi ha alguna cosa en aquesta part d'Espanya que sempre m'ha atret. Anys després, quan ja estava més ficada en el món del circ, vaig anar de viatge amb el cor de l'escola del meu fill i, quan no era al faristol llegint les Pregàries dels Fidels a la Sagrada Família (capítol 112 - fes clic aquí), trobava circ per tot arreu, ja fos al carrer, al centre de formació La Central de Circ (vegeu el capítol 110 - fes clic aquí) o als afores de Barcelona, l'equivalent a Croydon, en un magatzem on hi havia Cronopis (Capítol 111 - fes clic aquí), veient un cabaret absolutament brillant i molt de fringe. Però hi ha alguna cosa més. Va ser a Barcelona, i no a Covent Garden, on vaig veure per primera vegada les estàtues vivents, alineades al llarg de tota la Rambla. Catalunya té una història particular d'arts de carrer, circ i expressió creativa que sempre m'ha resultat fascinant, des de la Barcelona contracultural de Todo sobre mi madre, d'Almodóvar, fins als pioners que documenta el fascinant i exhaustiu article de Dorothy Max Prior, Homage to Catalonia's Street Arts and Circus Pioneers, a Total Theatre (fes clic aquí).

Aleshores, on és aquest pallasso? Cris Clown, també coneguda com Cristina Solé, està gairebé amagada a plena vista. Estic pràcticament sota l'arbre abans d'adonar-me que és allà, penjada d'una branca amb una sola mà, despreocupada i completament indolent. Em fa un gest perquè m'hi acosti i li faci una foto. M'hi acosto. A poc a poc gira al voltant de la branca, com si fos simplement la física qui la fes girar, però resulta ser una estratagema. S'està col·locant per fer un bon glop d'aigua d'amagat i després escopir-me'l a sobre. M'ho tinc ben merescut! Brillant. Més tard enganxa un altre pare fent-se una selfie, just a la seva calba. Aquesta vegada sé què passarà i ho capturo per a la posteritat. Però com s'ho fa per estar penjada allà tanta estona, tan tranquil·la, entaulant converses absurdes però perfectament comprensibles amb els transeünts? Simplement improvisa amb qualsevol cosa que li ofereix l'atzar, de manera que cap actuació pot ser igual que una altra. Una mare passa just per sota seu amb un cotxet, tan concentrada en el seu fill que no s'adona gens de la desconeguda que té penjada damunt del cap. La cara de la Cris és tot un poema de perplexitat. El públic esclata a riure. En un altre moment treu un artefacte fet de palletes unides entre si fins a formar una palleta ridículament llarga, amb la qual beu la cervesa d'un transeünt, o fa baixar una petita cistella perquè li facin arribar objectes amb què entretenir-se des de les altures.

Els nens són el millor. El seu entusiasme i els seus crits són contagiosos. No tenen cap mena d'inhibició. Un nen empeny la seva germana cap a ella. «Fes-li alguna cosa, sisplau!». Una altra persona li llança una poma. Ella en fa una mossegada i la torna a llançar. El joc continua d'una banda a l'altra. Després me la llança a mi. La copo amb una mà, cosa que em sorprèn, i aleshores m'adono que és perquè estic tan relaxada mirant aquesta comèdia i aquest joc tan suaus que la meva ment, aquesta xerrameca que no para de donar-hi voltes, ha marxat a fer un tomb. També m'encanta que hi hagi altres artistes que he vist entre el públic. Tots venen a donar-se suport els uns als altres. Hi ha alguna cosa molt bonica en això, en aquesta sensació de comunitat de les arts de carrer que s'observa i s'anima mútuament.

L'espectacle es diu U.F.A. – Unidentified Flying Object in the Feminine. Em va agradar el joc de paraules, aquesta terminació femenina en -a en castellà. I hi ha alguna cosa en veure una dona penjada allà dalt que t'obliga a mirar dues vegades. És estimulant. Recordo que una vegada, al parc temàtic de Chessington, quan estava en el meu millor moment de forma per al món de l'aeri, hi havia un joc de fira en què dos participants havien de quedar-se penjats d'una barra i intentar aguantar-hi dos minuts. Els dos nois que el portaven ni tan sols em van mirar una segona vegada quan em vaig plantar just davant seu per oferir-me voluntària, així que vaig haver de cridar-los per demanar-los que em deixessin participar. Em vaig enfrontar a un home. No vaig aconseguir aguantar els dos minuts sencers, però vaig resistir un bon minut i mig, fins que els braços van començar a fer-me espasmes, mentre altres dones del públic m'animaven. «Au, noia!». I, el més important, als seus ulls, li vaig guanyar a l'altre per uns bons 20 segons.

Així que em vaig quedar al·lucinada veient la Cris Clown penjada allà durant tota l'estona que hi hagués material per treure de la gent. Després vaig haver d'investigar com s'ho feia. Resulta que el vol no és cap truc teatral amb un cable. U.F.A. està muntat per Accialt Flying Effects, un equip d'especialistes i efectes especials més acostumat a treballar a gran altura en produccions cinematogràfiques que amb el clown de carrer, contractat perquè Cristina Solé pugui estar realment penjada d'una sola mà durant tot el temps que requereixi l'actuació.

Això em va impressionar moltíssim. La persona capaç de mantenir aquella posició durant tanta estona, improvisant tota l'estona i completament tranquil·la, era una dona. Ningú instal·la un cable pel sentit de l'humor. L'instal·les perquè un cos pugui fer una cosa extraordinària, i després has de tenir la força necessària per fer-la de debò. Cris Clown aconsegueix que totes dues coses semblin no costar-li gens.

I aleshores em vaig adonar del que aquest espectacle tenia en comú amb el de Teatro en Movimiento Callejerx de l'entrada anterior. Una escala diferent, un registre completament diferent, l'un distòpic i xop de dolor per l'aigua i l'altre absurd i suspès a l'aire, esquitxant-me aigua a mi i als altres. Tanmateix, tots dos agafen un grup dispers de desconeguts que han arribat per separat i ens converteixen en un col·lectiu. Portant un riu junts. Rient junts mentre mirem la mateixa branca. No ho tries. Simplement et passa, i de sobte en formes part.

I això em porta de nou al perquè de Catalunya. Per què Domte? Per què Water Silhouettes? Per què U.F.A.? Perquè Clive Lyttle, de Certain Blacks, que va programar el festival, sap què es fa. En una entrevista amb Royal Docks, parlava d'una programació que aquest any gira al voltant de la identitat, el ritual, l'ecologia i l'experiència col·lectiva, amb treballs procedents de tot el món. Tres propostes catalanes que aterren el mateix cap de setmana al mateix festival no són una coincidència, sinó una qüestió de curadoria. Un programador que entén què pot oferir aquesta part d'Espanya i ho porta als Royal Docks, on un grup de desconeguts pot entrar per separat i, durant una estona, convertir-se també en part de tot plegat.