LucyLovesCircus

Tuesday, 18 August 2026

Chapter 252: Water Silhouettes at Ensemble Festival


One of the joys of circus and the outdoor arts is that it is full of people who are committed to the world around them, and are often so bonkers they maybe should be committed. I jest. But I do think the disruptors in society are the ones who stick their necks out artistically and wake people up. Whether it’s through cattle bells or spectacles where you wonder what on earth is going to happen...

A case in point was Water Silhouettes, by another Catalan company (see chapter 250 on Domte - click here), Teatro en Movimiento Callejerx, a promenade performance reflecting on water, contamination and drought in a city that is right now experiencing unprecedented levels of each. It is set in a dystopian world of discordant music, where three figures appear like aliens, their heads in a suffocation of empty water bottles collected in netting like a bulbous cloud, sprouting royal blue T-shirts and bright pink shiny leggings. With the dock as their backdrop, a bright blue sky dotted with cumulus clouds, and the teleférico cables and passing cabins behind them, it was both visually arresting and uncanny.

The creatures moved in alien ways, legs outstretched, the odd unpredictable fall into the splits, wandering in and out of the crowd. A soundscape of alarms and urgency accompanied them via a giant soundbox pushed by a fourth member of the company, effectively invisible. The passing cabins of the teleférico added something to the futuristic landscape, going up and down behind them. Then came the divining rods, with diamond-shaped gems on the ends, accompanied by a shamanic female voice, a siren call co-ordinating their movement. Seeking water, seeking answers, who knew?

We followed them along to a square where there was a water dispenser. There were two phallic towers and pylons in the background, bright pink fences in the foreground, a multitude of pink legs, and then the heads were finally removed. There was a play with the fountain. Not much water, just a little was collected in a bottle, then out was unfurled a length, maybe 20 metres long, of royal-blue diaphanous fabric, accompanied by a testimony, an invocation of Mother Earth, well, Mother Sea.

I recognised the calling on Yemayá, the Cuban and Yoruba ocean patron, mi santa (see post 249 on Myths - click here), and another I didn't recognise. I asked afterwards and think it was Chalchiuhtlicue, the Aztec goddess of freshwater. There were personal accounts from different English speakers about the importance of their local waterways and the changes they had observed. One recalled being taught, as a child near a sacred spring in Peru, that a single drop of water added to another source lets it remember its own purity, so it never quite forgets what it is. Another told the old story of an elephant once walked across a frozen Thames to test whether the ice would hold. It did, and that's apparently why entire winter fairs, street performers included, used to set up on the river itself, back when it froze hard enough and long enough for the city to use it as a second high street. A third spoke more plainly, that this wasn't only climate, it was climate injustice, and that naming who benefits and who pays matters more than treating drought as bad luck.

We were then invited to carry the river of chiffon and process along to the other end of the Dock. It was a wonderful moment, the gauze acting as a filter over the Thames, as though signalling the potential for freshwater colour overlaying the murky reality of a contaminated waterway.

It brought back two distinct memories. 

It brought back two distinct memories. The first was when I had joined Dutch friends at Chatham, sailing up the Thames to dock at St Katharine’s, and I will never forget being hit by the smell of excrement as we passed through the Thames Barrier, which lingered for a good thirty minutes. The second was six months later, when I joined friends from the open-water swimming group the Blue Tits to swim at daybreak one December morning at Teddington Lock to highlight the ongoing battle of Surfers Against Sewage (click here) . The joy of floating downstream with friends as the sun rose, clambering out for cake and coffee, combined with the sobering reality of watching the necessary checks on water levels being carried out before we could even get in.

Here, under the tissue-like membrane of the river, it felt like we were all shouldering both the responsibility and the camaraderie of caring for our water spaces, ever more precious in this succession of heatwaves. We processed the length of the Docks to where Domte (again, click here) had been showing earlier, ironically where the guy in a neon yellow T-shirt behind me would later end up being selected as a volunteer with another yoke to bear.

I loved hearing the kids around me and their delight at being under the cover, as if in some impromptu, makeshift den. Meanwhile, the voices continued over the speakers like a stream of consciousness. We set down the river and then sat on it as the performance continued. One of the plastic bottles poured out the driest of dirt onto a paving stone, while a child was invited to water the roots of a tree behind us with the remnants of water collected from the dispenser earlier, a beautiful moment that also served to emphasise the scarcity. The bottle heads now lay on the floor, like fishermen’s nets made of rubbish, and another performer in a hazmat suit came over to shake them out. A few scattered out towards the crowd and we rolled them back in turn. 

The sirens blared alongside the performers’ own ululating calls of alarm. A whole cloud of royal-blue smoke billowed out, enveloping us, and I was surprised to find that it neither irritated nor suffocated me. For a moment, though, it transported me back to Valencia as a student, legging it from the police lobbing tear gas at those of us on Calle Ruzafa, there to show solidarity against a wave of anti-immigration protests. It was unnerving. Again, that is the function of performance, to trigger emotions and create collective memory.

And so at the end, as the banner unfurled “Water has memory” I found myself reflecting on how the past has a funny way of resurfacing when you least expect it.

And it’s a funny old world because afterwards, chatting to the director Ximena, it turned out that she was Chilean, and that my flatmate from my Valencia days (see previous post) had been her university theatre professor in Valparaiso, and knew her well. Valencia was where my world really blew open, both in terms of my appreciation for the performing arts and my engagement with social issues. Looking back, I think that was part of the journey that ultimately led me to my love and appreciation of circus and outdoor arts.

“There is no such thing as coincidence, Lucy,” said my acupuncturist the other day as he removed the last pin. But like those water seekers with their divining rods, I think we all seek some reassuring meaning to make sense of a world that is increasingly heading on a catastrophic course.

The following week, my stomach dropped when I saw a particularly striking photograph of the fires in Valencia, smoke pouring out from behind the Palau de les Arts. There had been smoke in the air when I was paddling there literally a fortnight before, at 3 in the morning, thick with mascletà firecrackers, normally the preserve of Fallas, set off in celebration of Valencian Ferran Torres scoring the winning goal for Spain in the World Cup final.

What struck me most was that the cloud in the image was remarkably similar to the shot I had taken of the blue smoke formation in Water Silhouettes. Water has memory indeed, but also, art, in this instance, carried a prophecy.  




Versión en español

Una de las cosas que más me gustan del circo y de las artes al aire libre es que está lleno de gente comprometida con el mundo que la rodea. Creo que los inconformistas de la sociedad son quienes se arriesgan artísticamente y consiguen despertar a los demás. Ya sea con cencerros o con espectáculos que te dejan pensando, pero ¿qué está pasando aquí...?

Un buen ejemplo fue Siluetas de Agua, de otra compañía catalana (véase el post sobre Domte, capítulo 250), Teatro en Movimiento Callejerx, un espectáculo itinerante que reflexiona sobre el agua, la contaminación y la sequía en una ciudad que está viviendo ahora mismo niveles sin precedentes de cada una de ellas. Está ambientado en un mundo distópico de música disonante, donde aparecen tres figuras como extraterrestres, con las cabezas atrapadas en una especie de nube asfixiante de botellas de agua vacías, recogidas en una red, brotando camisetas azul royal y brillantes leggings rosa intenso. Con el muelle como telón de fondo, un cielo azul brillante salpicado de cúmulos y los cables del teleférico y sus cabinas pasando detrás, el conjunto resultaba a la vez visualmente impactante e inquietante.

Las criaturas se movían de formas alienígenas, con las piernas extendidas, alguna caída imprevisible que acababa en un split, entrando y saliendo del público. Un paisaje sonoro de alarmas y urgencia las acompañaba a través de un enorme altavoz que empujaba una cuarta persona de la compañía, prácticamente inadvertida para el público. Las cabinas del teleférico que subían y bajaban detrás de las criaturas añadían algo al paisaje futurista. Después aparecieron las varillas de zahorí, con piedras en forma de diamante en los extremos, acompañadas por la voz femenina de una especie de chamana, una llamada de sirena que coordinaba sus movimientos. Buscando agua, buscando respuestas, quién sabe.

Los seguimos hasta una plaza donde había dos rascacielos fálicos y, al fondo, torres de alta tensión. En primer plano, una multitud de piernas rosas, y detrás de ellas, las vallas de color rosa intenso. Finalmente, les quitaron las cabezas. Hubo un juego con la fuente. No había mucha agua, apenas se recogió un poco en una botella, y entonces se desplegó una tela diáfana de color azul royal, quizá de unos 20 metros de largo, acompañada por un testimonio, una invocación a la Madre Tierra, bueno, a la Madre Mar.   

Reconocí la invocación a Yemayá, la patrona del mar en las tradiciones cubana y yoruba, mi santa (véase la entrada 249 sobre Mitos, pincha aquí), y otra que no reconocí. Pregunté después y creo que era Chalchiuhtlicue, la diosa azteca del agua dulce. Hubo testimonios personales de distintos hablantes de inglés sobre la importancia de sus cursos de agua locales y los cambios que habían observado. Una persona recordó que, de niña, cerca de un manantial sagrado en Perú, le habían enseñado que una sola gota de agua añadida a otra fuente le permite recordar su propia pureza, así que nunca olvida del todo lo que es. Otra contó la vieja historia de un elefante que una vez cruzó el Támesis helado para comprobar si el hielo aguantaría. Y aguantó, y por lo visto por eso se instalaban ferias de invierno enteras, con artistas callejeros incluidos, directamente sobre el río, en la época en que se helaba lo bastante y durante lo bastante tiempo como para que la ciudad lo usara como una segunda calle mayor. Una tercera habló con más claridad, que esto no era solo clima, era injusticia climática, y que nombrar quién se beneficia y quién paga importa más que tratar la sequía como mala suerte.

Nos invitaron entonces a llevar el río de gasa y procesionar hasta el otro extremo del Dock. Fue un momento precioso, la gasa actuando como filtro sobre el Támesis, como si señalara el potencial del color del agua dulce superponiéndose a la realidad turbia de una vía fluvial contaminada.

Me trajo dos recuerdos distintos. El primero fue cuando me uní a unos amigos holandeses en Chatham, navegando por el Támesis hasta atracar en St Katharine’s, y nunca olvidaré el olor a excrementos que nos golpeó al pasar por la barrera del Támesis y que permaneció durante unos buenos treinta minutos. El segundo fue seis meses después, cuando me uní a unos amigos del grupo de natación en aguas abiertas Blue Tits para nadar al amanecer una mañana de diciembre en Teddington Lock, para para visibilizar la lucha constante de Surfers Against Sewage. La alegría de dejarnos llevar río abajo con amigos mientras salía el sol, salir del agua para tomar un café y comer tarta casera, se combinaba con la sobria realidad de ver cómo se hacían primero los controles necesarios del nivel del agua antes de que pudiéramos siquiera meternos.

Aquí, bajo aquella membrana de tela que era el río, sentí que todos compartíamos tanto la responsabilidad como la camaradería de cuidar nuestros espacios acuáticos, cada vez más preciados en esta sucesión de olas de calor. Recorrimos todo el Dock hasta donde había estado actuando Domte (capítulo 250 otra vez), irónicamente el mismo lugar donde el hombre de camiseta amarillo neón que tenía detrás acabaría siendo elegido como voluntario para cargar con otro yugo.

Me encantó escuchar a los niños que tenía alrededor y su alegría de estar bajo aquella cubierta, como si fuera una especie de guarida improvisada. Mientras tanto, las voces continuaban por los altavoces como un torrente de conciencia. Al llegar, dejamos el río en el suelo y luego nos sentamos sobre él mientras continuaba el espectáculo. Una de las botellas de plástico vertió la tierra más seca sobre una losa, mientras invitaban a un niño a regar las raíces de un árbol que había detrás de nosotros con los restos de agua que se habían recogido antes del dispensador, un momento precioso que servía también para subrayar la escasez. Las cabezas de las botellas yacían ahora en el suelo, como redes de pescadores hechas de basura, y otra persona de la compañía, con un traje de materiales peligrosos, se acercó para sacudirlas. Algunas se dispersaron hacia el público y nosotros las fuimos haciendo rodar de vuelta.

Las sirenas sonaron junto a los propios aullidos de alarma de quienes actuaban. Una enorme nube de humo azul royal salió de golpe y nos envolvió, y me sorprendió comprobar que ni me irritaba ni me asfixiaba. Por un momento, sin embargo, me transportó de vuelta a Valencia, cuando era estudiante, corriendo para escapar de la policía que lanzaba gases lacrimógenos contra quienes estábamos en la calle Ruzafa, allí para mostrar nuestra solidaridad contra una oleada de protestas antiinmigración. Fue inquietante. Una vez más, esa es la función del espectáculo, provocar emociones y crear memoria colectiva.

Y así, al final, mientras se desplegaba la pancarta con las palabras “Water has memory”, me encontré reflexionando sobre cómo el pasado tiene una curiosa manera de reaparecer cuando menos te lo esperas.
Y es que el mundo es muy curioso porque después, charlando con Ximena, la directora, descubrí que ella era de Chile, y que mi compañera de piso de aquellos tiempos en Valencia (véase el post anterior) había sido su profesora de teatro en la universidad de Valparaíso, y que se conocían bien. Valencia fue donde mi mundo realmente se abrió de par en par, tanto en mi relación con las artes escénicas como en mi compromiso con las cuestiones sociales. Mirándolo ahora en retrospectiva, creo que aquello formó parte del camino que finalmente me llevó a mi amor y aprecio por el circo y las artes al aire libre.

“No existe tal cosa como la coincidencia, Lucy”, me dijo el otro día mi acupuntor mientras me quitaba la última aguja. Pero, como aquellos buscadores de agua con sus varillas de zahorí, creo que todos buscamos algún significado reconfortante que nos ayude a dar sentido a un mundo que parece dirigirse cada vez más hacia un rumbo catastrófico.

La semana siguiente se me cayó el alma a los pies cuando vi una fotografía especialmente impactante de los incendios de Valencia, con el humo saliendo por detrás del Palau de les Arts. Había habido humo en el aire cuando estuve allí remando, apenas una quincena antes, a las tres de la madrugada, con el aire cargado del humo de los petardos de la mascletà, normalmente reservados para las Fallas, lanzados para celebrar que el valenciano Ferran Torres, el Guapo, había marcado el gol de la victoria de España en la final del Mundial.

Lo que más me llamó la atención fue que la nube de la fotografía era extraordinariamente parecida a la imagen que yo había tomado de la formación de humo azul en Siluetas de Agua. El agua tiene memoria, sin duda, pero también el arte, en este caso, llevaba consigo una profecía.




Versió en català

Una de les coses que més m’agraden del circ i de les arts a l’aire lliure és que està ple de gent compromesa amb el món que l’envolta. Crec que els inconformistes de la societat són els qui s’arrisquen artísticament i aconsegueixen despertar els altres. Ja sigui amb esquellots o amb espectacles que et deixen pensant, però què està passant aquí...?

Un bon exemple va ser Siluetas de Agua, d’una altra companyia catalana (vegeu el post sobre Domte, capítol 250), Teatro en Movimiento Callejerx, un espectacle itinerant que reflexiona sobre l’aigua, la contaminació i la sequera en una ciutat que està vivint ara mateix nivells sense precedents de totes tres coses. Està ambientat en un món distòpic de música dissonant, on apareixen tres figures com extraterrestres, amb els caps atrapats en una mena de núvol asfixiant d’ampolles d’aigua buides, recollides en una xarxa, brotant samarretes blau reial i brillants leggings de color rosa intens. Amb el moll com a teló de fons, un cel blau brillant esquitxat de cúmuls i els cables del telefèric i les seves cabines passant per darrere, el conjunt resultava alhora visualment impactant i inquietant.

Les criatures es movien de formes alienígenes, amb les cames esteses, alguna caiguda imprevisible que acabava en un split, entrant i sortint del públic. Un paisatge sonor d’alarmes i urgència les acompanyava a través d’un enorme altaveu que empenyia una quarta persona de la companyia, pràcticament inadvertida per al públic. Les cabines del telefèric que pujaven i baixaven darrere de les criatures afegien alguna cosa al paisatge futurista. Després van aparèixer les varetes de saurí, amb pedres en forma de diamant als extrems, acompanyades per la veu femenina d’una mena de xamana, una crida de sirena que coordinava els seus moviments. Buscant aigua, buscant respostes, qui sap.

Les vam seguir fins a una plaça on hi havia dos gratacels fàl·lics i, al fons, torres d’alta tensió. En primer pla, una multitud de cames roses, i darrere d’elles, les tanques de color rosa intens. Finalment, els van treure els caps. Hi va haver un joc amb la font. No hi havia gaire aigua, tot just se’n va recollir una mica en una ampolla, i aleshores es va desplegar una tela diàfana de color blau reial, potser d’uns 20 metres de llarg, acompanyada per un testimoni, una invocació a la Mare Terra, bé, a la Mare Mar.

Vaig reconèixer la invocació a Yemayá, la patrona del mar en les tradicions cubana i ioruba, mi santa (veure l'entrada 249 sobre Mites, clica aquí), i una altra que no vaig reconèixer. Vaig preguntar després i crec que era Chalchiuhtlicue, la deessa asteca de l'aigua dolça. Hi va haver testimonis personals de diferents parlants d'anglès sobre la importància dels seus cursos d'aigua locals i els canvis que havien observat. Una persona va recordar que, de petita, prop d'una font sagrada al Perú, li havien ensenyat que una sola gota d'aigua afegida a una altra font li permet recordar la seva pròpia puresa, així que mai no oblida del tot què és. Una altra va explicar la vella història d'un elefant que un cop va travessar el Tàmesi gelat per comprovar si el gel aguantaria. I va aguantar, i pel que sembla per això s'hi instal·laven fires d'hivern senceres, amb artistes de carrer inclosos, directament sobre el riu, en l'època en què gelava prou i durant prou temps perquè la ciutat el fes servir com una segona carrer major. Una tercera va parlar amb més claredat, que això no era només clima, era injustícia climàtica, i que anomenar qui se'n beneficia i qui paga importa més que tractar la sequera com a mala sort.

Ens van convidar aleshores a portar el riu de gasa i processionar fins a l'altre extrem del Dock. Va ser un moment preciós, la gasa actuant com a filtre sobre el Tàmesi, com si assenyalés el potencial del color de l'aigua dolça superposant-se a la realitat tèrbola d'una via fluvial contaminada.

Em va portar dos records diferents. El primer va ser quan em vaig unir a uns amics holandesos a Chatham, navegant pel Tàmesi fins a atracar a St Katharine’s, i mai no oblidaré l’olor d’excrements que ens va colpejar en passar per la barrera del Tàmesi i que va persistir durant ben bé trenta minuts. El segon va ser sis mesos després, quan em vaig unir a uns amics del grup de natació en aigües obertes Blue Tits per nedar a trenc d’alba un matí de desembre a Teddington Lock, per visibilitzar la lluita constant de Surfers Against Sewage. L’alegria de deixar-nos portar riu avall amb amics mentre sortia el sol, sortir de l’aigua per prendre un cafè i menjar pastís casolà, es combinava amb la sòbria realitat de veure com es feien primer els controls necessaris del nivell de l’aigua abans que ni tan sols poguéssim entrar-hi.

Aquí, sota aquella membrana de tela que era el riu, vaig sentir que tots compartíem tant la responsabilitat com la camaraderia de tenir cura dels nostres espais aquàtics, cada vegada més preuats en aquesta successió d’onades de calor. Vam recórrer tot el Dock fins allà on havia estat actuant Domte (capítol 250, un altre cop), irònicament el mateix lloc on l’home de samarreta groc neó que tenia darrere acabaria sent escollit com a voluntari per carregar amb un altre jou.

Em va encantar escoltar els nens que tenia al voltant i la seva alegria d’estar sota aquella coberta, com si fos una mena de cau improvisat. Mentrestant, les veus continuaven pels altaveus com un torrent de consciència. En arribar, vam deixar el riu a terra i després ens hi vam asseure a sobre mentre continuava l’espectacle. Una de les ampolles de plàstic va abocar la terra més seca sobre una llosa, mentre convidaven un nen a regar les arrels d’un arbre que hi havia darrere nostre amb les restes d’aigua que s’havien recollit abans del dispensador, un moment preciós que també servia per subratllar l’escassetat. Els caps de les ampolles jeien ara a terra, com xarxes de pescadors fetes d’escombraries, i una altra persona de la companyia, amb un vestit per a materials perillosos, es va acostar per sacsejar-les. Algunes es van escampar cap al públic i nosaltres les vam anar fent rodolar de tornada.

Les sirenes van sonar al costat dels propis udols d’alarma de qui actuava. Un enorme núvol de fum blau reial va sortir de cop i ens va embolcallar, i em va sorprendre comprovar que ni m’irritava ni m’ofegava. Per un moment, però, em va transportar de nou a València, quan era estudiant, corrent per escapar de la policia que llançava gasos lacrimògens contra els qui érem al carrer de Ruzafa, allà per mostrar la nostra solidaritat contra una onada de protestes antiimmigració. Va ser inquietant. Un cop més, aquesta és la funció de l’espectacle: provocar emocions i crear memòria col·lectiva.

I així, al final, mentre es desplegava la pancarta amb les paraules “Water has memory”, em vaig trobar reflexionant sobre com el passat té una manera ben curiosa de reaparèixer quan menys t’ho esperes.

I és que el món és ben curiós perquè després, xerrant amb Ximena, Ximena, a càrrec de la direcció, ere de Xile, i que la meva companya de pis d’aquells temps a València (vegeu el post anterior) havia estat la seva professora de teatre a la universitat de Valparaíso, i que es coneixien bé. València va ser on el meu món realment es va obrir de bat a bat, tant en la meva relació amb les arts escèniques com en el meu compromís amb les qüestions socials. Mirant-ho ara en retrospectiva, crec que allò va formar part del camí que finalment em va portar al meu amor i apreciació pel circ i les arts a l’aire lliure.

“No existeix tal cosa com la coincidència, Lucy”, em va dir l’altre dia el meu acupuntor mentre em treia l’última agulla. Però, com aquells buscadors d’aigua amb les seves varetes de saurí, crec que tots busquem algun significat reconfortant que ens ajudi a donar sentit a un món que sembla dirigir-se cada vegada més cap a un rumb catastròfic.

La setmana següent se’m va caure l’ànima als peus quan vaig veure una fotografia especialment impactant dels incendis de València, amb el fum sortint per darrere del Palau de les Arts. Hi havia hagut fum a l’aire quan hi havia estat remant, tot just una quinzena abans, a les tres de la matinada, amb l’aire carregat del fum dels petards de la mascletà, normalment reservats per a les Falles, llançats per celebrar que el valencià Ferran Torres, el Guapo, havia marcat el gol de la victòria d’Espanya a la final del Mundial.

El que més em va cridar l’atenció va ser que el núvol de la fotografia era extraordinàriament semblant a la imatge que jo havia fet de la formació de fum blau a Siluetas de Agua. L’aigua té memòria, sens dubte, però també l’art, en aquest cas, portava amb ell una profecia.



EQUIPO ARTÍSTICO

DIRECCIÓN/DRAMATURGIA
Ximena Cañas Abell
INTERPRETACIÓN
Lara Renard
Anna García Parès
Ximena Cañas
UNIVERSO SONOR
Joan Cot
Gaia Leandra
DISEÑO INTEGRAL
Lucía Valenzuela Chacaltana
ASESORIA ARTÍSTICA
Sergi Estebanell
ASESORIA EN SOSTENIBILIDAD
Joan Vendrell
ENFOQUES PARCIALES
Simón Díaz
PRODUCCIÓN
Teatro en Movimiento Callejerx



No comments:

Post a Comment